Models policials

Són temps d'eleccions i, naturalment, els nostres polítics ens obsequien amb les més variades disquisicions i polèmiques. Casualment, les darreres setmanes han estat plenes de notícies sobre els Mossos d'Esquadra, amb la qual cosa els nostres benvolguts i mai suficientment valorats polítics ho han tingut en safata per polemitzar de valent.

Així, llegeixo als diaris que els dos partits polítics més votats del nostre país – per boca dels seus respectius líders – es tiren els plats pel cap no sobre el model policial o l'eficàcia i el funcionament del cos de Mossos d'Esquadra sinó sobre qui genera més desconfiança sobre el paper dels Mossos d'Esquadra. Apassionant debat, però em temo que estèril. Essencialment perquè cap dels dos debatents (ni cap dels que eventualment se'ls hi podrien afegir en l'espectre polític que tenim) entra a valorar les actuacions dels Mossos d'Esquadra que estan a l'arrel de les notícies que han aparegut les darreres setmanes. Sí senyor, cap d'ells entra a valorar si és possible o no que un cos policial d'un estat democràtic tingui pràctiques – habituals o no – i costums que no encaixen en un estat de dret suposadament modern. Ni tan sols aquells que, de tant en quant, ens surten dient-nos que són anti-sistema (paradoxal, oi ??).

Tinc la sensació que no ho fan perquè la seva capacitat d'autocrítica és nul·la. Els uns – els-qui-fins-ara-ocupaven-la-cadira – perquè després de tot són ells els qui van dissenyar i posar en funcionament aquest model de policia i els altres – els-qui-actualment-tenen-la-cadira – perquè simplement, com és tradició en aquest país tan nostrat, són incapaços de reconèixer cap error i perquè, en el fons, aquest model policial ja els està bé. I tota la resta – els-qui-no-tenen-cadira-però-la-voldrien-tenir – callen i assenteixen. Tot això, mentre Amnistia Internacional denuncia aquests dies que a Espanya se segueixen donant casos de tortura policial i que on més es dónen (o es denuncien, perquè la presumpció d'innocència és important, encara que l'haguem d'aplicar a qui no no té per costum fer-ho) és – sorpresa – a Catalunya. La mateixa Amnistia Internacional que no fa pas tants anys gaudia de predicament entre alguns dels partits polítics de casa nostra, i que en feien bandera de les seves declaracions. Què ens està passant ??

El model policial vigent

Ja fa anys que penso que el model policial que s'ha endegat a Catalunya no és el millor que podíem tenir (i pagar, perquè ens costa els diners). Sí, segur, tenim una policia moderna. Només cal veure el nivell d'equipament que gasten els Mossos d'Esquadra i comparar-lo amb altres policies ben conegudes del nostre entorn (Guàrdia Civil, Policia Nacional). Certament, gaudeixen de tota mena de 'gadgets' que segurament són l'enveja dels altres cossos policials. Però la modernor no va gaire més enllà. I no hi va perquè el problema és de concepte.

La creació del cos de policia propi de Catalunya era una oportunitat única de crear un cos de policia basat en concepcions completament diferents i més avançades que la que tenim actualment. M'explicaré. Tradicionalment, les nostres policies – és un luxe tenir-ne tantes – s'han fonamentat en un principi bàsic: existeixen per protegir l'Estat, no pas el ciutadà. De fet, la definició oficial que se'n fa – allò de 'fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado' – ja és premonitori: seguridad del Estado, no pas del ciutadà. I, en els nostres subconscients – hereus parcials de la dictadura – trobem natural que així sigui.

De fet, molts Estats del món segueixen aquest model. Curiosament, i sense que en sigui patrimoni exclusiu ni excloent, totes les dictadures del món segueixen aquesta concepció, ni que sigui amb escenificacions diferents i variades, d'acord amb les peculiaritats de cada país. I aìx``o és així perquè el poder establert vol defensar-se (i no solament del 'perill' exterior, és clar). Si compareu les diferents policies que tenim (n'hi ha per triar, tan per gustos com per nivells competencials) amb la policia d'altres països del nostre entorn més immediat – i que haurien de ser de referència – veureu que molt sovint la diferència és escandalosa, quan no abismal. No m'estic referint a les policies italiana o francesa, que s'acosten molt a aquest model, sinó a policies com la britànica o l'alemanya (la d'ara, és clar, perquè també han tingut les seves experiències prou inspirades fa menys d'un segle). Si heu tingut ocasió de viatjar per Europa (aquesta panacea referencial que tant els agrada als nostres polítics; no sé ben bé perquè, vist que quan els convé l'ignoren olímpicament) i heu hagut de recórrer a la policia per qualsevol raó (ni que sigui per demanar que us indiquin una direcció), crec que haureu notat la diferència. Sense anar més lluny, jo he pogut veure personalment com després de les campanades d'any nou a Edimburg, la gent – els ciutadans, molts d'ells amb quantitats importants d'alcohol al cos – saludava efusivament i desitjava el bon any als policies. No recordo haver vist escena comparable aquí i no crec que a massa gent se'ls passés pel cap fer-ho.

Els cossos policials acaben prenent les actituds que els governs i les lleis els permeten adquirir, quan no imprimir. I, si com es pretén ara, no podem criticar les seves actuacions, anem pel mal camí. Primerament, perquè és un servei públic (sí, senyors polítics, la policia és un servei) que paguem amb els nostres impostos. En segon lloc, perquè és dipositària – la policia, tota – de la confiança dels ciutadans (ho és en virtut d'un contracte social, no pas perquè ens en demanin el consentiment, és clar) i gaudeix del monopoli de l'ús de la força, que se'ns és negat (lògicament) als ciutadans, que hi renunciem perquè esperem d'ells – els policies – que ens protegeixin (a nosaltres, que paguem, i no a l'Estat que sufraguem i al qual contribuïm). I en tercer lloc perquè tot organisme o institució al servei públic, quan no té mesures d'autocontrol suficients, cal que sigui controlada de forma independent desde l'exterior per tal de garantir que el seu funcionament és el que se n'espera. I no sembla que aquestes mesures de control hagin estat d'eficàcia contrastada.

Per això m'escandalitza el comportament dels nostres polítics. Perquè quan polemitzen sobre qui està generant més desconfiança sobre els Mossos d'Esquadra m'estan dient – gairebé directament – que ja els està bé el funcionament d'aquest cos policial (i de tots els altres per extensió). I és precisament el seu funcionament – el resultat del seu funcionament – el que genera aquesta desconfiança, senyors polítics. Facin els deures i, com a l'escola, tornin a plantejar el problema a veure si li troben una solució. No amaguin el cap sota l'ala, i assumeixin les seves responsabilitats. Si més no, per als qui puguem pensar que no calia gastar-nos els calers en fer una policia com aquesta.