De llengües, imposicions, majories i nacionalismes

Llegeixo que un tal senyor Gregorio Salvador, de la Real Academia de la Lengua (aquesta institució dels nostres veïns que vetlla per la salut de la llengua castellana) ha dit que "No ensenyar espanyol és pitjor que haver imposat el castellà durant el franquisme".

Em sap molt de greu no poder estar d'acord amb aquest venerable senyor (venerable per la seva edat ja avançada, que potser faci que repapiegi una miqueta). D'entrada, sempre he trobat curiosa aquesta denominació d'espanyola per a una llengua que és la pròpia de Castella. Una llengua que coneixem com a castellana. Com coneixem la llengua anglesa per ser pròpia i originària d'Anglaterra, encara que els nord-americans, els australians, els irlandesos i molta altra gent també la parli. És clar que ells no la necessiten com a signe d'identitat, i potser els espanyols sí, a falta d'altre millor.

El cas és que els arguments d'aquest bon senyor són realment de pes. Diu que en el cas de Catalunya (l'home també va beneir amb la seva sapiència les altres comunitats autònomes que gosen tenir més d'una llengua oficial) "es deixava de parlar una llengua universal, la segona del món (en referència a l'espanyol) per una llengua més petita" i que "només parla gent aïllada en si mateixa". Em sembla, bon senyor, que porta vostè els papers molls.

Anem a pams. "La segona del món". Com ho mesura això ?? Pel nombre de parlants ?? Per l'ús que se'n fa ?? Per la quantitat de gent que l'adopta sense ser la seva llengua materna ?? Perquè a mi no em surten els números.

Si ho mesurem per nombre de parlants, intueixo que el bon senyor Salvador ha pres com a referència l'anglès, i ha suposat que és el primer del món. Potser que faci recompte del nombre de ciutadans xinesos que hi ha al món, perquè potser li surti algun canvi en aquest rànquing. I, és clar, si seguim en aquesta línia i agafem empenta, no ens ha d'estranyar que afegeixi que "Imposar, com es va fer en la dictadura, una llengua que parlen 400 milions de persones, és menys greu per a les víctimes de l'atropellament que imposar-los, com es fa ara, una llengua d'un milió i mig o de tres milions de parlants". Ergo, imposem el xinès, que encara serà menys greu que imposar el castellà i tots contents, oi ?? Si ens posem a parlar de "majories", busquem-les de debò i no ens quedem amb majories de fireta com uns 400 milions de persones. Si ho fem, fem-ho bé.

Ara bé, si ho mesurem per l'ús que es fa de la llengua, llavors preferiria que m'imposesin l'anglès, perquè amb el castellà no aniré molt lluny a fer negocis o a instruir-me pel món. Resulta que la gent que fa negocis aprèn l'anglès i no el castellà, i que les universitats més prestigioses imparteixen i difonen el seu coneixement en anglès i no en castellà. És clar que ho fan lliurement, i no pas de forma imposada. Potser aquí hi ha l'error. Els hauríem d'ensenyar com n'estan d'equivocats.

Sempre podem, però, comptar la gent que parla un idioma sense que sigui el seu idioma matern. Que l'adopta lliurement sense que li imposin. I, aquí, el castellà torna a perdre posicions. Perquè, fixem-nos-hi bé, hi ha molts més castellanoparlants monolingües al món que no pas angloparlants monolingües (si entenem per 'parlant' tot aquell qui és capaç d'entendre i parlar un d'aquests dos idiomes). És clar que els castellanoparlants monolingües ho són normalment per elecció pròpia, i són majoria aclaparadora entre els qui parlen castellà, mentre que els angloparlants pol·líglotes proliferen cada dia més (potser per això les acadèmies d'anglès són un negoci i les de castellà no).

O sigui, que no surten els números per enlloc. Potser algun dia - llunyà - alguns dels il·lustres castellanoparlants que tan abunden al país veí comprendran que els catalans no parlem en català per fotre'ls, i que la llengua catalana és un signe d'identitat que tenim i al qual li donem molta importància. Tanta com ells li donen a la seva llengua, per a la que demanen respecte i promoció mentre que menystenen la nostra. Després de tot, no els pot estranyar que haguem après - potser d'ells - a fer de la nostra llengua l'eix central de la nostra identitat.

Per cert, si aquest senyor Gregorio Salvador o, per exemple, el senyor Arturo Pérez Reverte, que el va acompanyar en el moment de fer les seves declaracions i que forma part de la mateixa institució, em presenten algun ciutadà català que no entengui ni parli el castellà, m'ofereixo voluntari per trobar-els-hi uns quants més - també ciutadans catalans - que no entenguin ni parlin el català. I, si vol apostar, em sembla que encara guanyaré uns calerons perquè la proporció serà d'infart.