Escòcia ja té un Primer Ministre independentista

Un paral·lelisme menys

Escòcia, set anys després de recuperar el seu Parlament sobirà, ja té un Primer Ministre independentista. Quina enveja - sana - que em fa. Només els han calgut set anys per col·locar un partit obertament independentista al poder. Sí, obertament i sense complexes. L'SNP - acrònim de Scottish National Party -, és un partit obertament independentista. Sense complexes, vaja.

És a dir, un partit democràtic, en un estat que molts dels nostres conciutadans qualificarien com a molt conservador (el Regne Unit, aquell estat que té per cap una senyora ja entrada en anys que tanta gràcia ens fa i que la trobem tan ridícula), que gosa demanar obertament la independència d'una nació, ha aconseguit el suport majoritari dels votants en unes eleccions. Són curiosos aquests escocesos. Els Laboristes (una espècie d'homòlegs dels nostres socialistes) han intentat durant anys convèncer-los de les bondats del sistema autonòmic espanyol i, més concretament, dels beneficis d'un sistema com el català, i els molt tossuts han optat per votar una opció obertament independentista. És tota una falta de consideració per part seva, perquè s'acaben de carregar un dels puntals bàsics del sistema de paral·lelismes que als establishments dels dos països (Escòcia i Catalunya) tant els agrada exhibir.

En efecte. Aquests escocesos, poc donats a les ensarronades i a que els prenguin per masells, han dit que potser els interessi començar a pensar en la independència. I, els seus veïns del Sud - els anglesos - no han muntat cap ciri. S'ho han pres flemàticament, com volent abonar la seva ben guanyada fama.

I em pregunto com pot haver passat una cosa així nómés set anys després de recuperar el seu Parlament (no m'agrada aquest eufemisme d'autogovern; un govern és o no és, pero no pot ser 'auto', ni que fos una màquina). Ben mirat, tampoc deu tenir tant de mèrit quan resulta que hi ha un partit - aquest SNP - que fa apologia de la independència (dic apologia, perquè en un context espanyol hi ha qui ho criminalitzaria i convocaria manifestacions amb víctimes del terrorisme i tot). Sí, sí. Independència. Tal com sona. I bé, em direu, nosaltres també tenim un partit que es diu independentista. Quin ?? Ara mateix, en l'espectre electoral català no marginal (és a dir, que té regidors, diputats, ... presència i base representativa), no en tenim cap. Esquerra em direu. No sabria dir-vos. Si mirem el seu reformat i redissenyat lloc a internet (Esquerra.cat) no sembla que la paraula màgica (independència) hi surti per enlloc. Ben al contrari que a la pàgina del Scottish National Party, que no necessita exercicis de redisseny per renunciar a ser republicà. Comproveu-ho, comproveu-ho. Feu clic aquí.

No vull pensar que no som tan espavilats com ells, és clar. El cas, però, és que 27 anys després de recuperar el nostre Parlament i de tenir un Estatut d'Autonomia, encara no hem aconseguit posar en el nostre govern - autònom, que quedi clar - un partit obertament independentista. I ja no sé si és perquè no volem, perquè ens fa por (hi ha veïns que potser treurien alguna cosa més que fantasmes al carrer si se'ns acudís) o perquè no podem, per manca del que sigui (essencialment de qui pugui cobrir la plaça amb dignitat).

Sigui com sigui, no aconsegueixo veure el paral·lelisme. Ells, els escocesos, tenen un govern independentista set anys després de recuperar el seu Parlament. Nosaltres, en gairebé quatre (4!!) vegades aquest temps, hem aconseguit que ens tornin a ensarronar amb un nou, retallat i inútil Estatut d'Autonomia (i hem fet bona la dita de cornuts i pagar el beure, de pas). O potser és que ells - els escocesos - han après dels errors dels altres ??? (de nosaltres, em temo).