El sistema de partits català (i espanyol): democràcia-ficció ?? (II)

Avui s'acaba la campanya electoral. És una sort, perquè la qualitat intel·lectual que ha tingut és certament alarmant (per baixa, és clar). De tan baixa que ha estat, que em sento insultat intel·lectualment. Si de debò els nostres polítics (són nostres perquè ens costen els diners, no perquè els haguem de tenir simpatia o apreci) es creuen que ens empassem les seves brillants argumentacions, més val que revisin de cap a peus tot el sistema educatiu d'aquest país perquè els ciutadans els estan sortint més llestos del que ells havien previst. Ja sé que han anat fent esforços per rebaixar el nivell educatiu del país, i que han adoptat el model romà (per l'Imperi) del panem et circenses (pa i circ) de forma tal que a molta gent els atabali qualsevol debat de nivell míninament important i els 'deixi' a ells remenar les cireres. Però una cosa és crear ignorants i una altra és creure's que som cretins.

Això em porta a reflexionar sobre un dels aspectes més rellevants i característics dels nostres partits polítics, sense excepció. Es tracta del seu maniqueïsme.

El maniqueïsme com a dogma

En efecte, com si de fervor religiós es tractés, tota la nostra classe política cau ràpidament en aquest fenòmen del maniqueïsme. Si bé és indiscutible que a la cultura llatina en general - i hispànica en particular - el maniqueïsme està molt arrelat, en el cas dels polítics adquireix proporcions siderals.

Encara no he trobat cap polític que, en un debat, no recorri a expressions maniquees quan els arguments que té no són sòlids o, simplement, quan se li han acabat (si és que els ha tingut, és clar). És a dir, quan la demagògia no resulta convincent, és necessari - a manca d'arguments - recòrrer a eines més primitives, més fàcils d'assimilar per l'electorat masell i cretinitzat. Així, és típic - massa - dels polítics d'esquerra qualificar de fatxa (feixista, en la seva versió culta, o nazi en la seva versió vexativa) a qualsevol que els contradigui obertament. No importa com d'esquerrosos (perdó, 'progressistes', com si ells fossin els únics que volen el progrés) es defineixin, tots tenen la mateixa reacció. I també és típic dels polítics de dretes (aquí sí que es nota un cert grau més acusat com més a la dreta estiguin) de replicar amb un qualificatiu de 'comunista' o 'rojo' (aquest últim és genuïnament de la vella escola) a qui els contradigui obertament. Aquest comportament és perfectament lògic i previsible en mentalitats maniquees, per la senzilla raó que, com que pensen que el món està articulat al voltant del bé i del mal, sense termes mitjos, tot aquell qui no pensa com ells (que són el bé) és automàticament el mal i cal posar-lo en evidència.

El problema apareix quan es troben amb algú que sigui més aviat lliurepensador i apliqui una mica de sentit crític al seu pensament. Llavors és quan es queden desconcertats i, per defecte, et qualifiquen del que acostumen a qualificar als qui estan en desacord amb ells. Estan tan acostumats a fer-ho que els surt de forma gairebé automàtica. I la manera interna de funcionar dels partits no només ho possibilita - eliminant qualsevol forma de debat intern - sinó que ho potencia i magnifica (en ares de la unitat d'acció, si més no). Pot passar, doncs, que un es trobi essent qualificat de comunista i nazi al mateix temps. Pot semblar paradoxal, però només cal tenir l'ocasió de discutir successivament amb un parell de polítics (o militants convençuts) de dos partits diferents, un d'esquerres i un de dretes.

Alguna cosa, doncs, deu fallar en el seu sistema lògic quan es pot donar una paradoxa com aquesta, oi ?? Ja us avanço que ells - els polítics - no hi veuran cap esquerda a la seva construcció lògica. És més, la trobaran impecable i us la defensaran fins a avorrir-vos (ja que no us poden convèncer, tractaran d'avorrir-vos o de fer-vos marxar ben lluny). Fins i tot, és possible que els dos polítics que heu trobat abans que us qualificaven un de nazi i l'altre de comunista s'acabin posant d'acord per fer-vos marxar ben lluny. I és natural, perquè esteu desafiant el seu dogma, esteu fent trontollar la seva concepció de l'univers (potser polític, potser filosòfic, ...), esteu intentant trencar els seus esquemes amb una eina diabòlica: la raó. Fa uns segles, la foguera hauria estat el vostre destí. Avui, la censura o potser l'ostracisme.

El sectarisme com a modus operandi

Tanta el·laboració filosòfica (em refereixo a la que es deriva de veure el món de forma maniquea) i tants esforços per defensar aquest dogma maniqueu, només poden tenir un reflex en la forma de fer dels nostres polítics (altre cop, en diferents graus, però sense excepció): el sectarisme.

En efecte, si alguna cosa caracteritza els nostres polítics és el seu sectarisme. He de reconèixer que uns ho dissimulen millor que d'altres, però si rasqueu una miqueta la cobertura impecable que acostumen a tenir, us el trobareu - el sectarisme - ben aviat. Aquest sectarisme té múltiples i variades manifestacions, que van desde l'enxufisme (col·loquem els nostres - els bons - en els llocs adequats, i que ens guardin fidelitat) fins al clientelisme (gastem-nos els calers en publicitat en els medis que ens cauen simpàtics i ens riuen les gràcies, quan no amenacem els que gosen contradir-nos).

O sigui, com ho resumeixen els castellans, és simplement una qüestió de 'o conmigo o contra mi'. Simple, directe, maniqueu.