Estem en temps d'eleccions i, inevitablement, la política inunda els medis de comunicació i la nostra vida diària. Fins i tot envaeix, en certa forma, la nostra vida privada per la multiplicació desaforada dels intents que fan els partits polítics per atraure la nostra atenció i, és clar, el nostre vot.
Ja fa anys que trobo que el nostre sistema de partits polítics - i el nostre sistema electoral, per extensió - és, per dir-ho suaument, manifestament millorable. Si més no, pels defectes evidents que mostra i que, curiosament, els nostres polítics (en massa, a més) ignoren repetidament.
Democràcia interna (o el llop guardant les ovelles)
Un tret característic del nostre sistema de partits polítics sembla ser la més absoluta manca de democràcia interna. Les honorables excepcions que hi puguessin haver fins al moment, semblen anar prenent la mateixa via de forma inexorable.
En efecte, els nostres partits polítics - tant els catalans com els espanyols - semblen sentir una repugnància natural envers les manifestacions democràtiques internes (diguem-ne 'corrents interns' si ens sembla), i intenten adoptar sempre candidatures internes 'unitàries' quan es tracta de congressos, o bé construeixen hàbils mecanismes per a la detecció i eliminació de les diferents formes de dissensió interna. En la memòria de tots estan expressions del tipus 'el que se mueve no sale en la foto', que aconsegueixen resumir en poques paraules tota la filosofia d'una organització com un partit polític, la funció democràtica del qual és representar els ciutadans en el nostre sistema democràtic. En altres paraules, el puntal bàsic de tots els nostres partits polítics és la 'unitat d'acció', entesa com la més ferma adhesió a una direcció o un líder (segons la forma que adopti cada partit), que cal salvaguardar al preu que sigui quan algú tingui la gosadia de tenir un mínim sentit crític i vulgui dir-hi la seva.
Només cal veure quants dels nostres partits polítics organitzen el que els anglosaxons anomenen 'eleccions primàries' al seu si, per tal d'escollir els seus candidats. O, a una escala més reduïda, quantes vegades una direcció del partit imposa descaradament llistes en un municipi. És una bonica - i curiosa - forma de democràcia interna. Curiosa perquè es dóna entre gent que se suposa que comparteix un ideal. Així que no cal ser molt llest per pensar quin tracte donarà aquesta gent a tot aquell qui obertament no comparteix el seu ideal (sigui perquè no els vota o perquè milita directament en un altre partit). Preocupant. Ja sé que la presumpció d'innocència m'obliga a suposar que aquesta gent, quan toqui cadira (o sigui, quan rebi responsabilitats de govern), seran responsables i curosos i que tractaran de forma escrupulosament equitativa a tothom, però em sembla que sovintegen les mostres que aquest no és el cas. Això ens porta a un segon tema:
Les llistes obertes (la xocolata del lloro)
Com és sabut, al sistema electoral espanyol, les llistes obertes només es dónen en les eleccions al Senat. La resta, tota la resta, són llistes tancades. I les llistes tancades són com una mena de 'lot de Nadal'. Sí, un lot de Nadal, d'aquells que et col·loquen una ampolla de cava decent (el cap de llista) i t'hi entaforen un bon grapat de púrria que vés a saber d'on l'han tret (els enxufadets i impresentables que algunes vegades reconeixem entre els noms de les llistes, noms que ens són massa sovint desconeguts). És el truc del 'o lo toma o lo deja'. Si vols votar, vota'ls a tots. Si vols triar, millor que votis en blanc. I, si se te n'enfot, millor que t'abstinguis.
Les llistes tancades només tenen avantatges pels propis polítics. Bona prova d'això és el fet que cap absolutament cap partit polític que ha tocat cadira vol canviar aquest sistema. És una bona manera de fer 'lots' que contentin tots els corrents del partit en cas necessari, en vistes a una bona col·locació en cas de tocar cadira. És a dir, contenten a tots els de dins, però no a l'elector. I, si us sembla impossible, només cal que mireu algun partit que hagi perdut la cadira - perdó, el poder - en unes eleccions i veureu quantes disensions internes (o corrents crítics, per utilitzar l'eufemisme habitual) li surten d'un dia per l'altre.
Llavors tenim els efectes lògics: polítics (candidats) que es presenten per circumscripcions que ni tan sols són capaços d'ubicar en un mapa, actituds de sobèrbia impresentables (jo mateix he pogut volar en un avió amb membres d'un partit polític suposadament progressista i obrer viatjant en primera classe a costa dels nostres impostos, mentre els ciutadans de peu hem de volar en classe turista si no ens hi volem deixar el sou), indefensió - en suma - de l'elector, a qui els polítics tenen per tòtil i masell i a qui només simulen fer-li cas cada quatre anys.
Em direu que aquest és un mal inevitable. No sabria dir-vos, però hi ha sistemes una mica més eficaços (no per això perfectes) des del punt de vista de la responsabilitat política. Aquí teniu els britànics, tan extranys ells que condueixen per l'esquerra. Tenen circumscripcions davant les quals els electors posen un polític que n'ha de respondre. I així, poden donar-se casos tan pintorescs com un diputat votant en contra del que proposa el seu partit, simplement perquè va contra els interessos de la seva circumscripció, dels seus electors, davant de qui sap que ha de respondre.
Ho veurem algun dia a casa nostra o només podem somiar-hi ??
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment