El Nou Estatut (I)

Fa poques setmanes, l'ex-president de la Generalitat - Pasqual Maragall - es va despenjar fent una reflexió sobre si valia la pena o no tot l'esforç esmerçat en la reforma de l'Estatut, a la vista dels resultats obtinguts.

Se li ha de reconèixer, si més no, l'honestedat de fer aquesta reflexió en veu alta, malgrat que hagi servit per posar en evidència algunes mancances en la nostra classe política. M'explicaré, perquè crec que hi ha certs arguments de pes que cal posar per endavant abans d'aventurar una valoració com aquesta. Vagi per endavant, però, que no crec que l'esforç hagi valgut la pena (però és que jo no hauria ni començat a plantejar aquesta reforma).

Com molts dels nostres polítics saben - i ho saben inexcusablement per la seva abundant formació jurídica - l'ordenament jurídic espanyol està encapçalat per una Constitució, que gaudeix de l'honor de ser la norma suprema de la qual depenen totes les lleis que ens governen i a la qual es supediten. Això inclou, com podeu deduir - o sospitar - els Estatuts d'Autonomia, dels quals el nostre no és una excepció.

En l'ordenament jurídic català, l'Estatut ha de 'funcionar' de manera similar a com la Constitució ho fa en l'àmbit espanyol. Dit d'altra manera, ha de ser una Constitució a escala reduïda.
I aquí comencen els 'problemes' que els nostres polítics han volgut ignorar i que són els que ara estan produint els mals de cap que haurien hagut de ser perfectament previsibles.

Si li donem una ullada - succinta, breu - a la Constitució espanyola (aquella que alguns partits consideren sagrada i que invoquen com si es tractés del braç incorrupte de Santa Teresa), veurem dues coses destacables: la seva estructura, que ens posa de manifest l'ordre d'importància que mereixen els diferents assumptes que s'hi tracten i, d'altra banda, la extraordinària rigidesa dels mecanismes de reforma que s'hi contemplen.

Em direu que us sona massa complicat (creieu-me, a un polític acostumat a tractar amb lleis - especialment si té formació jurídica - aquest és un exercici de parvulari), però la veritat és que és clar i contundent. Les Constitucions - l'espanyola no és cap excepció ni cap novetat - s'acostumen a estructurar en el que s'anomenen 'títols', els quals tracten dels diferents aspectes que cal regular (Drets Fonamentals, ....) i s'ordenen en funció de la importància que es dóna a cadascun d'aquests títols. Per tant, els primers títols regulen els aspectes més importants, i es deixen per títols posteriors les qüestions que s'estimen o valoren menys importants però que és necessari incloure a la Constitució.

Dit això, si mirem l'estructura de la Constitució espanyola veurem que hi ha un 'Título Preliminar' - o sigui, que es considera més important que el Primer i que es posa en aquest lloc per a deixar sentades algunes bases imprescincibles - dins del qual trobem l'article 2 (número revelador també, perquè el legislador no ha perdut el temps relegant-lo a capítols posteriors) on es diu clarament que 'la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española'. Clar, concís i - sobretot - directe. No deixa lloc a dubtes. I no és fins al Títol Vuitè que es parla de la organización territorial, després de parlar, per exemple, de les Corts Generals (Títol Tercer) o de la Corona (Títol Segon). Recordeu, de més important (Títol Preliminar) a menys important (la Constitució espanyola té 10 Títols, l'últim dels quals es dedica a la reforma constitucional).

Per tant, plantejar qüestions de sobirania en aquest context és impossible. No hi ha marge ni lloc per a veleitats sobiranistes ni per autonomies redimensionades ni per a federalismes de pandereta. El marc constitucional és el que és, i prou. Si no ens agrada, sempre podem provar de reformar la Constitució, que serà més intel·ligent que no pas intentar reformar un Estatut que ha d'encaixar en aquest marc legal.

I aquí apareix el segon problema: la reforma constitucional. Tècnicament possible - ja s'ha reformat quan ha convingut, per adaptar-se al Tractat de Maastrich - però a la pràctica completament impossible per al que ens interessa (a menys que aconseguim que els dos partits majoritaris espanyols es posin d'acord just al revés de com ho han vingut fent i demostrant fins ara).

Que la Constitució espanyola sigui com és, té una explicació: el moment històric en el qual es va redactar era el que era, i pesaven algunes pors i recels que van fer que se li donés l'estructura i el redactat que té (prou ambigu). Després, l'acció del Tribunal Constitucional ja ha anat rematant la feina - i això és aplicable molt especialment al terreny estatutari - en anar imposant visions i interpretacions restrictives que són les que han acabat posant sostre a l'antic Estatut.

I d'aquí ve la meva perplexitat, perquè en tot moment ha quedat clar que el problema que Catalunya tenia amb l'antic Estatut no era el propi text estatutari sinó l'entorn jurídic i polític en el qual li tocava ser aplicat, amb una Constitució prou restrictiva en matèria d'autogovern, amb successius governs amb una concepció molt concreta del model d'estat que volen aplicar i amb un Tribunal Constitucional encara més restrictiu en les seves interpretacions. Per tant, una millora de l'autogovern de Catalunya - que no pas la independència, perquè ja us deu haver quedat clar que aquesta és una opció no només no contemplada a la Constitució espanyola, sinó que està expressament prohibida - no passava per un nou Estatut, sinó per un millor marc legal per al que teníem, que fes possible una interpretació més generosa i favorable als nostres interesos com a país. I aquest marc legal és, precisament, la Constitució espanyola.

La conseqüència lògica i previsible és que un nou Estatut amb el mateix sostre legal - la mateixa constitució - ens portarà al mateix punt on érem. D'aquí vé que l'Estatut actual - degudament 'retocat' i ara impugnat davant el Tribunal Constitucional - sigui l'engendre jurídic que és: un galimaties massa llarg i amb una tècnica legislativa pròpia de sistemes soviètics.

Massa llarg perquè intenta regular tot el regulable amb la sana - i lògica - intenció d'evitar interpretacions restrictives i a la baixa de qui ja ens té acostumat a fer-ho (el Tribunal Constitucional) i amb una tècnica legislativa pròpia de sistemes soviètics perquè destil·la intervencionisme pels quatre costats. O sigui, tot el contrari del que una 'Constitució' ha de ser: una norma suprema, que regula aspectes bàsics, fonamentals i irrenunciables, i deixa per a les lleis inferiors - i reglaments - el seu desenvolupament.

I ara, la nostra classe política - sense excepcions, tret d'algun partit extraparlamentari - 'descobreix' que hem estat fent el préssec. Tots en són culpables, perquè tots sabien ja d'entrada que el problema no es resoldria amb un nou Estatut (doneu una ullada al país i veureu que els problemes que teníem fa dos o tres anys són els mateixos que tenim ara). I sabien també que el Congrés de Diputats faria un ús intensiu - i lògic i coherent amb la seva trajectòria - del ribot per tal d'acomodar-lo o encaixar-lo en aquest marc constitucional. I el que digui el contrari, o bé és un mentider (perquè la seva formació jurídica li hauria d'haver servit de base per a saber el que acabo d'explicar) o és un incompetent que juga a la política com el que juga a bitlles (perquè, en política, anar amb el ciri a la mà és ser incompetent i no servir a qui t'ha elegit).

Amb la qual cosa tenim la quadratura del cercle. Tant els que ens demanaven el 'si' com els que ens demanaven el 'no' al Referèndum sabien d'avantmà que les retallades que el Congrés dels Diputats havien fet a l'Estatut n'havien deixat una bona part - substancial - enrere i que s'anava de cara a un recurs davant del Tribunal Constitucional, el resultat del qual molt probablement també poden endevinar, si és que són tan llestos com ens volen fer creure habitualment.

Cap d'ells - recordem-ho - va alçar la veu abans de començar a reformar l'Estatut per advertir-nos que no resoldríem el problema amb aqueixa reforma. I ara amaguen el cap sota l'ala volent-nos fer creure que ha estat un treball magnífic i que no se'n pot renegar. Cap d'ells, però, podrà al·legar ignorància (a menys que vulguin fer-nos creure que anaven amb el lliri a la mà, és clar). Potser la història els jutgi; i potser el poble català també, pero sigui com sigui s'han ben retratat.