Fa dies, ja em vaig extendre prou comentant el model policial que tenim instaurat a Catalunya, i personalitzat en el cos de Mossos d'Esquadra.
Darrerament, he pogut llegir alguns comentaris a Internet sobre el contingut d'un fòrum dedicat als Mossos d'Esquadra. Es tracta de www.mossosdesquadra.com (si hi cliqueu al damunt us hi hauria d'enllaçar).
Doncs bé, el més suau que puc dir al respecte d'aquest fòrum és que m'ha posat els pèls de punta. Salvant les distàncies, i fetes les reserves oportunes - em nego a creure que tothom qui publica comentaris en aquest lloc assegurant que és membre d'aquest cos policial ho és de veritat - el contingut d'aquest fòrum (per qualificar-ho d'alguna manera) ratlla el que seria tol·lerable en una societat civilitzada.
En efecte, els improperis i les sortides de to hi sovintegen (en proporció inversa als noms reals dels contribuents a tan insigne fòrum, que adopten tota mena de sobrenoms enginyosos, la qual cosa ja ens posa sobre la pista). Aquest és, però, un preu que podem pagar i al que ja comencem a estar acostumats si utilitzem Internet: l'anonimat - real o pretès - acostuma a ser una eina molt del gust d'un tipus de gent que només utilitza la raó quan aixeca la tapa del vàter (per no enganxar-s'hi els dits, és clar).
No em preocupa ni la qualitat dels arguments típics quan s'intercanvien 'opinions' sobre els okupes, o sobre altres temes candents. Tampoc no em preocupa la quantitat ingent de faltes d'ortografia que s'hi poden veure (i no només per la seva quantitat, sinó per la seva gravetat), perquè puc arribar a pensar que són degudes a la pressa o a la passió del moment i no pas degudes a una manca de cultura elemental i bàsica per part de qui ho escriu. Tampoc no em preocupa la quantitat ingent de missatges que apareixen escrits en llengua castellana per part de suposats membres d'un cos policial propi de Catalunya. Que cadascú s'expressi com li sigui més còmode.
Em preocupa, però, el missatge subjacent que s'hi pot entreveure molt fàcilment. La idea de que un cos policial digne de respecte és un cos policial dur, incontestat, descontrolat en suma. Un cos policial a l'estil del que ja hem patit durant quaranta anys, al qual la ciutadania li devia un 'respecte', encara que fos fonamentat en el temor de rebre mastegots o cops de porra si no se li demostrava de forma adequada aquest respecte.
Trobar una entrada al fòrum en aquests termes:
"voy a poner el post en castellano el idioma de españa, para todos estos guarruzos que al no ir al colegio no han aprendido que Cataluña es una comunidad autonoma dentro de un pais que es espanya, que por ser mosso no se olvida un idioma y hablo simplemente como me sale de los cojones cuando quiero catalan y cuando quiero castellano, si os molesta oir a un mosso en castellano pues ................os jodeisva llamarme facha, gris, rojo, fascista....... que me gusta veros cabreados, va guarritos adios pasarlo bien!!!!"
em preocuparia si no tingués aquest tuf provocador tan fort que té. Ara bé, quan es deixa caure un comentari del tipus
"Quina vergonya, el dia que et calgui la policia per algun motiu ja parlarem... "
la cosa ja no em sembla tan anecdòtica, especialment si prové - que no ho sé - d'un membre d'algun cos policial (sembla ser que aquest fòrum el sovintegen no només Mossos d'Esquadra).
I no em sembla gens anecdòtica perquè la idea subjacent que sembla imperar en aquest fòrum és que les forces policials - totes - han de ser inatacables, inimputables, per a gaudir del degut respecte per part de la ciutadania. O sigui, que invertim el que podríem anomenar el 'deure de respecte', de forma tal que no són els cossos policials els qui han de respectar els ciutadans sinó que han de ser els ciutadans qui els tinguin 'respecte'. Curiós dilema. Curiós perquè sembla com si cada ciutadà tingués un dret diferent a ser tractat amb respecte i, per tant, protegit en els seus drets en funció del respecte que aquest ciutadà tingués o mostrés respecte del cos policial al que s'ha vist obligat a recórrer (i penseu que tenim el luxe de tenir uns dels catàlegs de forces policials més extens de l'Europa Occidental).
Dit d'altra manera, si un cos policial 'detecta' que un ciutadà no els 'respecta' de forma adequada (i diligent ??), no estaria obligat a assistir-lo ?? I si detecta que no només no els 'respecta' suficientment sinó que en té una opinió hostil, podran atonyinar-lo directament ??
Un cos policial no és més que un cos de seguretat que paguem entre tots els contribuents, als quals se'ns deu respecte pel sol fet de ser ciutadans i contribuents que sufraguem el cost d'aquests cossos policials. Per molt que els costi d'entendre a molts dels qui vesteixen uniforme policial (més o menys llampant, més o menys plens de galons).
Sovintegen - al fòrum abans esmentat - comentaris sobre la dificultat de dur a terme les tasques policials; per exemple, quan el detingut es resisteix (m'imagino que el percentatge de detinguts que es resisteixen és - en certa forma - previsible, vist que no sembla que la gent gaudeixi essent detinguda). Bé, imagino també que el recurs fàcil és recórrer a la porra o a qualsevol mètode contundent, però precisament per això ningú ha dit que la feina del policia sigui fàcil. Si ho fos, hi hauria cua per fer-la, i no n'hi ha. Ara bé, aquesta dificultat no pot constituir-se en excusa o pretexte per a utilitzar mètodes inacceptables.
Sembla com si molta d'aquesta gent - membres de cossos policials - només fossin capaços de recordar dels manuals que han llegit que ells (els cossos policials) tenen el monopoli de l'ús de la força (juntament amb l'exèrcit, és clar, però en circumstàncies molt diferents). Efectivament, l'Estat delega en els cossos policials aquest monopoli que ens nega als ciutadans convencionals, però a canvi de què ?? A canvi d'un control estricte de l'ús d'aquest monopoli.
I aquí és on sembla que no entenen el que està passant. Per poder-los controlar no podem fer-ne un secret permanent de tot el que els envolta. Si exerceixen malament les seves funcions, han de ser criticables, jutjables i condemnables. I això, senyors policies, no és faltar-los al respecte. Especialment quan hi ha proves documentals pel mig (imatges). Si no se senten còmodes mentre el públic, la ciutadania, se'ls mira amb recel, tenen diverses opcions, entre les quals es compten assenyalar vostès als membres del cos policial de torn que no han fet ni fan bé la seva feina (el seu corporativisme segurament no els hi posarà fàcil) o, fins i tot, vist el caràcter voluntari de la seva feina (és a dir, que no han estat reclutats per la força) sempre poden canviar d'ocupació.
Als polítics també els hi acabem pagant el sou nosaltres els contribuents. I, quan hi ha casos de corrupció no sembla que sigui correcte amagar-los, sinó que són d'interès públic. Doncs, senyors policies, en tant que funcionaris públics, vostès també estan sotmesos a aquest control i - tret dels casos que la legislació estableix com a susceptibles de secret sumarial - les seves infraccions també poden ser conegudes pels qui, en definitiva, fem possible que hi hagi diners per pagar els seus sous. No veig que això no s'ajusti a un estat de dret - com els agrada reivindicar -, ben al contrari del fet - com s'ha vist - que filmin vostès als seus detinguts amb els seus mòbils personals (la qual cosa vulnera força drets dels detinguts, ja que la seva càmera-mòbil és particular i no sembla que formi part de l'equipament policial preceptiu).
Monday, 11 June 2007
Tuesday, 5 June 2007
El Nou Estatut (I)
Fa poques setmanes, l'ex-president de la Generalitat - Pasqual Maragall - es va despenjar fent una reflexió sobre si valia la pena o no tot l'esforç esmerçat en la reforma de l'Estatut, a la vista dels resultats obtinguts.
Se li ha de reconèixer, si més no, l'honestedat de fer aquesta reflexió en veu alta, malgrat que hagi servit per posar en evidència algunes mancances en la nostra classe política. M'explicaré, perquè crec que hi ha certs arguments de pes que cal posar per endavant abans d'aventurar una valoració com aquesta. Vagi per endavant, però, que no crec que l'esforç hagi valgut la pena (però és que jo no hauria ni començat a plantejar aquesta reforma).
Com molts dels nostres polítics saben - i ho saben inexcusablement per la seva abundant formació jurídica - l'ordenament jurídic espanyol està encapçalat per una Constitució, que gaudeix de l'honor de ser la norma suprema de la qual depenen totes les lleis que ens governen i a la qual es supediten. Això inclou, com podeu deduir - o sospitar - els Estatuts d'Autonomia, dels quals el nostre no és una excepció.
En l'ordenament jurídic català, l'Estatut ha de 'funcionar' de manera similar a com la Constitució ho fa en l'àmbit espanyol. Dit d'altra manera, ha de ser una Constitució a escala reduïda.
I aquí comencen els 'problemes' que els nostres polítics han volgut ignorar i que són els que ara estan produint els mals de cap que haurien hagut de ser perfectament previsibles.
Si li donem una ullada - succinta, breu - a la Constitució espanyola (aquella que alguns partits consideren sagrada i que invoquen com si es tractés del braç incorrupte de Santa Teresa), veurem dues coses destacables: la seva estructura, que ens posa de manifest l'ordre d'importància que mereixen els diferents assumptes que s'hi tracten i, d'altra banda, la extraordinària rigidesa dels mecanismes de reforma que s'hi contemplen.
Em direu que us sona massa complicat (creieu-me, a un polític acostumat a tractar amb lleis - especialment si té formació jurídica - aquest és un exercici de parvulari), però la veritat és que és clar i contundent. Les Constitucions - l'espanyola no és cap excepció ni cap novetat - s'acostumen a estructurar en el que s'anomenen 'títols', els quals tracten dels diferents aspectes que cal regular (Drets Fonamentals, ....) i s'ordenen en funció de la importància que es dóna a cadascun d'aquests títols. Per tant, els primers títols regulen els aspectes més importants, i es deixen per títols posteriors les qüestions que s'estimen o valoren menys importants però que és necessari incloure a la Constitució.
Dit això, si mirem l'estructura de la Constitució espanyola veurem que hi ha un 'Título Preliminar' - o sigui, que es considera més important que el Primer i que es posa en aquest lloc per a deixar sentades algunes bases imprescincibles - dins del qual trobem l'article 2 (número revelador també, perquè el legislador no ha perdut el temps relegant-lo a capítols posteriors) on es diu clarament que 'la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española'. Clar, concís i - sobretot - directe. No deixa lloc a dubtes. I no és fins al Títol Vuitè que es parla de la organización territorial, després de parlar, per exemple, de les Corts Generals (Títol Tercer) o de la Corona (Títol Segon). Recordeu, de més important (Títol Preliminar) a menys important (la Constitució espanyola té 10 Títols, l'últim dels quals es dedica a la reforma constitucional).
Per tant, plantejar qüestions de sobirania en aquest context és impossible. No hi ha marge ni lloc per a veleitats sobiranistes ni per autonomies redimensionades ni per a federalismes de pandereta. El marc constitucional és el que és, i prou. Si no ens agrada, sempre podem provar de reformar la Constitució, que serà més intel·ligent que no pas intentar reformar un Estatut que ha d'encaixar en aquest marc legal.
I aquí apareix el segon problema: la reforma constitucional. Tècnicament possible - ja s'ha reformat quan ha convingut, per adaptar-se al Tractat de Maastrich - però a la pràctica completament impossible per al que ens interessa (a menys que aconseguim que els dos partits majoritaris espanyols es posin d'acord just al revés de com ho han vingut fent i demostrant fins ara).
Que la Constitució espanyola sigui com és, té una explicació: el moment històric en el qual es va redactar era el que era, i pesaven algunes pors i recels que van fer que se li donés l'estructura i el redactat que té (prou ambigu). Després, l'acció del Tribunal Constitucional ja ha anat rematant la feina - i això és aplicable molt especialment al terreny estatutari - en anar imposant visions i interpretacions restrictives que són les que han acabat posant sostre a l'antic Estatut.
I d'aquí ve la meva perplexitat, perquè en tot moment ha quedat clar que el problema que Catalunya tenia amb l'antic Estatut no era el propi text estatutari sinó l'entorn jurídic i polític en el qual li tocava ser aplicat, amb una Constitució prou restrictiva en matèria d'autogovern, amb successius governs amb una concepció molt concreta del model d'estat que volen aplicar i amb un Tribunal Constitucional encara més restrictiu en les seves interpretacions. Per tant, una millora de l'autogovern de Catalunya - que no pas la independència, perquè ja us deu haver quedat clar que aquesta és una opció no només no contemplada a la Constitució espanyola, sinó que està expressament prohibida - no passava per un nou Estatut, sinó per un millor marc legal per al que teníem, que fes possible una interpretació més generosa i favorable als nostres interesos com a país. I aquest marc legal és, precisament, la Constitució espanyola.
La conseqüència lògica i previsible és que un nou Estatut amb el mateix sostre legal - la mateixa constitució - ens portarà al mateix punt on érem. D'aquí vé que l'Estatut actual - degudament 'retocat' i ara impugnat davant el Tribunal Constitucional - sigui l'engendre jurídic que és: un galimaties massa llarg i amb una tècnica legislativa pròpia de sistemes soviètics.
Massa llarg perquè intenta regular tot el regulable amb la sana - i lògica - intenció d'evitar interpretacions restrictives i a la baixa de qui ja ens té acostumat a fer-ho (el Tribunal Constitucional) i amb una tècnica legislativa pròpia de sistemes soviètics perquè destil·la intervencionisme pels quatre costats. O sigui, tot el contrari del que una 'Constitució' ha de ser: una norma suprema, que regula aspectes bàsics, fonamentals i irrenunciables, i deixa per a les lleis inferiors - i reglaments - el seu desenvolupament.
I ara, la nostra classe política - sense excepcions, tret d'algun partit extraparlamentari - 'descobreix' que hem estat fent el préssec. Tots en són culpables, perquè tots sabien ja d'entrada que el problema no es resoldria amb un nou Estatut (doneu una ullada al país i veureu que els problemes que teníem fa dos o tres anys són els mateixos que tenim ara). I sabien també que el Congrés de Diputats faria un ús intensiu - i lògic i coherent amb la seva trajectòria - del ribot per tal d'acomodar-lo o encaixar-lo en aquest marc constitucional. I el que digui el contrari, o bé és un mentider (perquè la seva formació jurídica li hauria d'haver servit de base per a saber el que acabo d'explicar) o és un incompetent que juga a la política com el que juga a bitlles (perquè, en política, anar amb el ciri a la mà és ser incompetent i no servir a qui t'ha elegit).
Amb la qual cosa tenim la quadratura del cercle. Tant els que ens demanaven el 'si' com els que ens demanaven el 'no' al Referèndum sabien d'avantmà que les retallades que el Congrés dels Diputats havien fet a l'Estatut n'havien deixat una bona part - substancial - enrere i que s'anava de cara a un recurs davant del Tribunal Constitucional, el resultat del qual molt probablement també poden endevinar, si és que són tan llestos com ens volen fer creure habitualment.
Cap d'ells - recordem-ho - va alçar la veu abans de començar a reformar l'Estatut per advertir-nos que no resoldríem el problema amb aqueixa reforma. I ara amaguen el cap sota l'ala volent-nos fer creure que ha estat un treball magnífic i que no se'n pot renegar. Cap d'ells, però, podrà al·legar ignorància (a menys que vulguin fer-nos creure que anaven amb el lliri a la mà, és clar). Potser la història els jutgi; i potser el poble català també, pero sigui com sigui s'han ben retratat.
Se li ha de reconèixer, si més no, l'honestedat de fer aquesta reflexió en veu alta, malgrat que hagi servit per posar en evidència algunes mancances en la nostra classe política. M'explicaré, perquè crec que hi ha certs arguments de pes que cal posar per endavant abans d'aventurar una valoració com aquesta. Vagi per endavant, però, que no crec que l'esforç hagi valgut la pena (però és que jo no hauria ni començat a plantejar aquesta reforma).
Com molts dels nostres polítics saben - i ho saben inexcusablement per la seva abundant formació jurídica - l'ordenament jurídic espanyol està encapçalat per una Constitució, que gaudeix de l'honor de ser la norma suprema de la qual depenen totes les lleis que ens governen i a la qual es supediten. Això inclou, com podeu deduir - o sospitar - els Estatuts d'Autonomia, dels quals el nostre no és una excepció.
En l'ordenament jurídic català, l'Estatut ha de 'funcionar' de manera similar a com la Constitució ho fa en l'àmbit espanyol. Dit d'altra manera, ha de ser una Constitució a escala reduïda.
I aquí comencen els 'problemes' que els nostres polítics han volgut ignorar i que són els que ara estan produint els mals de cap que haurien hagut de ser perfectament previsibles.
Si li donem una ullada - succinta, breu - a la Constitució espanyola (aquella que alguns partits consideren sagrada i que invoquen com si es tractés del braç incorrupte de Santa Teresa), veurem dues coses destacables: la seva estructura, que ens posa de manifest l'ordre d'importància que mereixen els diferents assumptes que s'hi tracten i, d'altra banda, la extraordinària rigidesa dels mecanismes de reforma que s'hi contemplen.
Em direu que us sona massa complicat (creieu-me, a un polític acostumat a tractar amb lleis - especialment si té formació jurídica - aquest és un exercici de parvulari), però la veritat és que és clar i contundent. Les Constitucions - l'espanyola no és cap excepció ni cap novetat - s'acostumen a estructurar en el que s'anomenen 'títols', els quals tracten dels diferents aspectes que cal regular (Drets Fonamentals, ....) i s'ordenen en funció de la importància que es dóna a cadascun d'aquests títols. Per tant, els primers títols regulen els aspectes més importants, i es deixen per títols posteriors les qüestions que s'estimen o valoren menys importants però que és necessari incloure a la Constitució.
Dit això, si mirem l'estructura de la Constitució espanyola veurem que hi ha un 'Título Preliminar' - o sigui, que es considera més important que el Primer i que es posa en aquest lloc per a deixar sentades algunes bases imprescincibles - dins del qual trobem l'article 2 (número revelador també, perquè el legislador no ha perdut el temps relegant-lo a capítols posteriors) on es diu clarament que 'la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española'. Clar, concís i - sobretot - directe. No deixa lloc a dubtes. I no és fins al Títol Vuitè que es parla de la organización territorial, després de parlar, per exemple, de les Corts Generals (Títol Tercer) o de la Corona (Títol Segon). Recordeu, de més important (Títol Preliminar) a menys important (la Constitució espanyola té 10 Títols, l'últim dels quals es dedica a la reforma constitucional).
Per tant, plantejar qüestions de sobirania en aquest context és impossible. No hi ha marge ni lloc per a veleitats sobiranistes ni per autonomies redimensionades ni per a federalismes de pandereta. El marc constitucional és el que és, i prou. Si no ens agrada, sempre podem provar de reformar la Constitució, que serà més intel·ligent que no pas intentar reformar un Estatut que ha d'encaixar en aquest marc legal.
I aquí apareix el segon problema: la reforma constitucional. Tècnicament possible - ja s'ha reformat quan ha convingut, per adaptar-se al Tractat de Maastrich - però a la pràctica completament impossible per al que ens interessa (a menys que aconseguim que els dos partits majoritaris espanyols es posin d'acord just al revés de com ho han vingut fent i demostrant fins ara).
Que la Constitució espanyola sigui com és, té una explicació: el moment històric en el qual es va redactar era el que era, i pesaven algunes pors i recels que van fer que se li donés l'estructura i el redactat que té (prou ambigu). Després, l'acció del Tribunal Constitucional ja ha anat rematant la feina - i això és aplicable molt especialment al terreny estatutari - en anar imposant visions i interpretacions restrictives que són les que han acabat posant sostre a l'antic Estatut.
I d'aquí ve la meva perplexitat, perquè en tot moment ha quedat clar que el problema que Catalunya tenia amb l'antic Estatut no era el propi text estatutari sinó l'entorn jurídic i polític en el qual li tocava ser aplicat, amb una Constitució prou restrictiva en matèria d'autogovern, amb successius governs amb una concepció molt concreta del model d'estat que volen aplicar i amb un Tribunal Constitucional encara més restrictiu en les seves interpretacions. Per tant, una millora de l'autogovern de Catalunya - que no pas la independència, perquè ja us deu haver quedat clar que aquesta és una opció no només no contemplada a la Constitució espanyola, sinó que està expressament prohibida - no passava per un nou Estatut, sinó per un millor marc legal per al que teníem, que fes possible una interpretació més generosa i favorable als nostres interesos com a país. I aquest marc legal és, precisament, la Constitució espanyola.
La conseqüència lògica i previsible és que un nou Estatut amb el mateix sostre legal - la mateixa constitució - ens portarà al mateix punt on érem. D'aquí vé que l'Estatut actual - degudament 'retocat' i ara impugnat davant el Tribunal Constitucional - sigui l'engendre jurídic que és: un galimaties massa llarg i amb una tècnica legislativa pròpia de sistemes soviètics.
Massa llarg perquè intenta regular tot el regulable amb la sana - i lògica - intenció d'evitar interpretacions restrictives i a la baixa de qui ja ens té acostumat a fer-ho (el Tribunal Constitucional) i amb una tècnica legislativa pròpia de sistemes soviètics perquè destil·la intervencionisme pels quatre costats. O sigui, tot el contrari del que una 'Constitució' ha de ser: una norma suprema, que regula aspectes bàsics, fonamentals i irrenunciables, i deixa per a les lleis inferiors - i reglaments - el seu desenvolupament.
I ara, la nostra classe política - sense excepcions, tret d'algun partit extraparlamentari - 'descobreix' que hem estat fent el préssec. Tots en són culpables, perquè tots sabien ja d'entrada que el problema no es resoldria amb un nou Estatut (doneu una ullada al país i veureu que els problemes que teníem fa dos o tres anys són els mateixos que tenim ara). I sabien també que el Congrés de Diputats faria un ús intensiu - i lògic i coherent amb la seva trajectòria - del ribot per tal d'acomodar-lo o encaixar-lo en aquest marc constitucional. I el que digui el contrari, o bé és un mentider (perquè la seva formació jurídica li hauria d'haver servit de base per a saber el que acabo d'explicar) o és un incompetent que juga a la política com el que juga a bitlles (perquè, en política, anar amb el ciri a la mà és ser incompetent i no servir a qui t'ha elegit).
Amb la qual cosa tenim la quadratura del cercle. Tant els que ens demanaven el 'si' com els que ens demanaven el 'no' al Referèndum sabien d'avantmà que les retallades que el Congrés dels Diputats havien fet a l'Estatut n'havien deixat una bona part - substancial - enrere i que s'anava de cara a un recurs davant del Tribunal Constitucional, el resultat del qual molt probablement també poden endevinar, si és que són tan llestos com ens volen fer creure habitualment.
Cap d'ells - recordem-ho - va alçar la veu abans de començar a reformar l'Estatut per advertir-nos que no resoldríem el problema amb aqueixa reforma. I ara amaguen el cap sota l'ala volent-nos fer creure que ha estat un treball magnífic i que no se'n pot renegar. Cap d'ells, però, podrà al·legar ignorància (a menys que vulguin fer-nos creure que anaven amb el lliri a la mà, és clar). Potser la història els jutgi; i potser el poble català també, pero sigui com sigui s'han ben retratat.
Tuesday, 29 May 2007
La lògica del polític sense arguments
Ja han passat les eleccions locals. És un descans per a tots plegats, inclosos aquells qui - com jo - ens ha tocat servir a la maquinària electoral formant part d'una mesa electoral. Sagrat deure democràtic que aixeca passions (especialment a les 8 del matí quan els suplents estan pendents de veure si els titulars es presenten o no i, per tant, si els toca quedar-se al col·legi electoral per fer la feina dels qui no s'han presentat).
Visc a Viladecavalls, poble d'una cultura política rica i variada, a jutjar per les opcions polítiques que s'ofereixen a l'elector en unes eleccions locals. A més opcions polítiques, més nivell en el debat polític, podríem suposar. Bé, aquesta seria la teoria, que vindria a tenir la mateixa base lògica que el capitalisme quan ens diu que a major competència, millors preus (curiosament, en alguns sectors econòmics 'liberalitzats' - com ara el gas, l'electricitat o els carburants - això no sembla complir-se). Doncs bé, al debat polític d'aquest poble (no us cregueu pas que és un poble perdut a les muntanyes, encara que el correu arribi a les cases un cop cada dues setmanes o que els canals de televisió no es vegin bé; estem a uns 30 quilòmetres de la gran capital que és Barcelona, i tenim fins i tot autopista de peatge) sembla passar-li alguna cosa similar.
Vegem-ne un exemple, colpidor per cert. Em trobo a la bústia de casa un escrit signat per dos insignes prohomes del poble, un ex-alcalde i un ex-regidor (ell prefereix signar com ex concejal), demanant-me el vot per al PSC amb arguments de pes, d'aquells que no admeten discussió. Llàstima que la seva construcció argumental sigui més aviat de baix nivell. Podeu veure el contingut de l'escrit tot seguit:
Visc a Viladecavalls, poble d'una cultura política rica i variada, a jutjar per les opcions polítiques que s'ofereixen a l'elector en unes eleccions locals. A més opcions polítiques, més nivell en el debat polític, podríem suposar. Bé, aquesta seria la teoria, que vindria a tenir la mateixa base lògica que el capitalisme quan ens diu que a major competència, millors preus (curiosament, en alguns sectors econòmics 'liberalitzats' - com ara el gas, l'electricitat o els carburants - això no sembla complir-se). Doncs bé, al debat polític d'aquest poble (no us cregueu pas que és un poble perdut a les muntanyes, encara que el correu arribi a les cases un cop cada dues setmanes o que els canals de televisió no es vegin bé; estem a uns 30 quilòmetres de la gran capital que és Barcelona, i tenim fins i tot autopista de peatge) sembla passar-li alguna cosa similar.
Vegem-ne un exemple, colpidor per cert. Em trobo a la bústia de casa un escrit signat per dos insignes prohomes del poble, un ex-alcalde i un ex-regidor (ell prefereix signar com ex concejal), demanant-me el vot per al PSC amb arguments de pes, d'aquells que no admeten discussió. Llàstima que la seva construcció argumental sigui més aviat de baix nivell. Podeu veure el contingut de l'escrit tot seguit:
Feu clic aquí per descarregar-vos aquest document en format PDF
Els arguments dels dos senyors - que suposo que compten amb el beneplàcit, si no la inspiració - del candidat del PSC a l'alcaldia d'aquest poble són força interessants (si més no, des d'una perspectiva didàctica). Ens comencen alliçonant sobre les teories bàsiques del funcionament democràtic de les institucions i ens parla de les poques diferències entre partits (parla de poques diferències estructurals, però). I afirma categòricament que 'els partits s'amaguen darrere de sigles i d'idees que interessen poc als ciutadans i ciutadanes', afirmació en la que no sembla que facin cap excepció i que - tot sigui dit de pas - no semblen haver invertir grans dosis d'intel·lecte perquè una gran part dels ciutadans d'aquest país ja ho haviem endevinat, intuït o deduït (segons els processos lògics de cadascun, és clar). És a dir, que han descobert la sopa d'all.
Aquest gran nivell dialèctic i aquest impecable exercici lògic té la seva continuïtat en l'afirmació de 'Cada vot és important, cada vot decidirà el nostre entorn, els nostres carrers, els parcs i escoles per als nostres fills (...) No podem regalar el vot a algú només per que està darrera del partit tal o qual. Hem de decidir bé a qui cedirem la clau del futur.' (transcripció literal, incloent-hi les faltes d'ortografia). També, molta gent ja havia arribat a aquesta conclusió molt abans que aquests dos senyors (i possiblement ho hagin fet sense haver estat ni alcaldes ni regidors).
Seguidament s'extenen en algunes disquisicions de lògica electoral comparada, explicant-nos el funcionament de diverses democràcies de gran reputació (França, Alemanya, Anglaterra - no el Regne Unit, del qual forma part aquell país extrany que va inaugurar el meu bloc - i els Estats Units). No m'hi extendré, perquè ho podeu jutjar vosaltres mateixos si llegiu l'escrit.
La part més interessant, però, ve a continuació per la via d'una afirmació solemne i ressaltada en negreta: 'Els ciutadans ens movem per interessos ciutadans, i no per interessos de partit.' Aquí, discrepo. Això d'interessos ciutadans és molt variable. Jo diria que els ciutadans es mouen pels seus interessos, els quals poden abastar interessos comuns (ciutadans) o estrictament personals. De la mateixa manera, els ciutadans-militants (o ciutadans-polítics) sí que es mouen per 'interessos de partit'. O és que vostès, ex-polítics, no ho han fet ?? Ens volen fer creure, doncs, que només s'han mogut per interessos personals ??
En aquesta impecable línia lògica, ja ens podíem esperar el que vindria tot seguit: 'Qualsevol elector de Viladecavalls, abans de votar a les eleccions del 27 de maig hauria de reflexionar i adonar-se'n que el Govern central és socialista, el president de la Generalitat és del PSC, el president de la Diputació de Barcelona és socialista, la presidència del Consell Comarcal del Vallès Occidental és socialista, i també els alcaldes de les capitals de la comarca (Sabadell i Terrassa). A ningú se li escapa que el vot d'aquestes municipals convé donar-lo al PSC.'
Doncs sí, se m'escapa a mi precisament. Anem a pams: és curiós que el president de la Generalitat no sigui socialista (ells afirmen que és del PSC, però és a l'únic que no li adjudiquen el qualificatiu). Ells ho sabran, perquè jo no el conec ni tinc interès en fer-hi coneixença. Ara bé, sí que em sobta la clarividència d'aquests dos senyors, perquè afirmen taxativament que el Consell Comarcal i la Diputació - ens que depenen de la composició dels ajuntaments - estan en mans del PSC. Què estan suggerint ?? Que abans de les eleccions ja estan 'cantades' aquestes composicions i que els electors no hi tenen res a fer ?? O potser volen dir que ens hem de resignar i donar-los els nostres vots per a no provocar-los algun disgust en veure que no ens pleguem a la seva peculiar lògica ??
O és que el criteri propi de l'elector - el que sigui, bo o dolent, però propi i irrenunciable - no és prou vàlid davant d'una 'lògica' oportunista, buida i clientelista com aquesta que ens demana que votem en funció de qui ostenta el poder 'superior' de les institucions que teòricament estan per damunt dels ajuntaments ?? És que el que ens volen venir a dir és que aquestes administracions controlades pels socialistes no atendran les necessitats dels municipis que no governen ells ?? Que es saltaran les obligacions legals que tenen ?? Que cometran, en definitiva, prevaricació avaforint els ajuntaments que governen ells en detriment dels que han comès el crim abominable d'escollir uns representants de diferent color polític ??
En quina lògica malaltissa i manipuladora entra això ?? Perquè afirmar que 'En aquest moment, el tren el condueix el PSC, Viladecavalls pot escollir pujar-s'hi, o quedar-se a veure'l passar des de l'andana.' és insultar la intel·ligència d'uns electors que han d'escollir lliurement els seus representants, en funció dels programes i les propostes i no pas de qui governa altres instàncies (que potser ho fa en virtut de pactes ignominiosos, tot sigui dit de pas). D'això al comissariat polític hi ha un pas; un pas simbolitzat per una línia invisible que, un cop traspassada, ens aboca a règims monolítics que monopolitzen la vida política i que són el preludi d'èpoques que ja creiem passades.
Que s'ho facin mirar aquest senyors. I el candidat socialista - que en candidat sembla haver-se quedat - que desautoritzi aquest tipus de manifestacions i se'n desmarqui o que s'ho faci mirar també.
Friday, 25 May 2007
El sistema de partits català (i espanyol): democràcia-ficció ?? (II)
Avui s'acaba la campanya electoral. És una sort, perquè la qualitat intel·lectual que ha tingut és certament alarmant (per baixa, és clar). De tan baixa que ha estat, que em sento insultat intel·lectualment. Si de debò els nostres polítics (són nostres perquè ens costen els diners, no perquè els haguem de tenir simpatia o apreci) es creuen que ens empassem les seves brillants argumentacions, més val que revisin de cap a peus tot el sistema educatiu d'aquest país perquè els ciutadans els estan sortint més llestos del que ells havien previst. Ja sé que han anat fent esforços per rebaixar el nivell educatiu del país, i que han adoptat el model romà (per l'Imperi) del panem et circenses (pa i circ) de forma tal que a molta gent els atabali qualsevol debat de nivell míninament important i els 'deixi' a ells remenar les cireres. Però una cosa és crear ignorants i una altra és creure's que som cretins.
Això em porta a reflexionar sobre un dels aspectes més rellevants i característics dels nostres partits polítics, sense excepció. Es tracta del seu maniqueïsme.
El maniqueïsme com a dogma
En efecte, com si de fervor religiós es tractés, tota la nostra classe política cau ràpidament en aquest fenòmen del maniqueïsme. Si bé és indiscutible que a la cultura llatina en general - i hispànica en particular - el maniqueïsme està molt arrelat, en el cas dels polítics adquireix proporcions siderals.
Encara no he trobat cap polític que, en un debat, no recorri a expressions maniquees quan els arguments que té no són sòlids o, simplement, quan se li han acabat (si és que els ha tingut, és clar). És a dir, quan la demagògia no resulta convincent, és necessari - a manca d'arguments - recòrrer a eines més primitives, més fàcils d'assimilar per l'electorat masell i cretinitzat. Així, és típic - massa - dels polítics d'esquerra qualificar de fatxa (feixista, en la seva versió culta, o nazi en la seva versió vexativa) a qualsevol que els contradigui obertament. No importa com d'esquerrosos (perdó, 'progressistes', com si ells fossin els únics que volen el progrés) es defineixin, tots tenen la mateixa reacció. I també és típic dels polítics de dretes (aquí sí que es nota un cert grau més acusat com més a la dreta estiguin) de replicar amb un qualificatiu de 'comunista' o 'rojo' (aquest últim és genuïnament de la vella escola) a qui els contradigui obertament. Aquest comportament és perfectament lògic i previsible en mentalitats maniquees, per la senzilla raó que, com que pensen que el món està articulat al voltant del bé i del mal, sense termes mitjos, tot aquell qui no pensa com ells (que són el bé) és automàticament el mal i cal posar-lo en evidència.
El problema apareix quan es troben amb algú que sigui més aviat lliurepensador i apliqui una mica de sentit crític al seu pensament. Llavors és quan es queden desconcertats i, per defecte, et qualifiquen del que acostumen a qualificar als qui estan en desacord amb ells. Estan tan acostumats a fer-ho que els surt de forma gairebé automàtica. I la manera interna de funcionar dels partits no només ho possibilita - eliminant qualsevol forma de debat intern - sinó que ho potencia i magnifica (en ares de la unitat d'acció, si més no). Pot passar, doncs, que un es trobi essent qualificat de comunista i nazi al mateix temps. Pot semblar paradoxal, però només cal tenir l'ocasió de discutir successivament amb un parell de polítics (o militants convençuts) de dos partits diferents, un d'esquerres i un de dretes.
Alguna cosa, doncs, deu fallar en el seu sistema lògic quan es pot donar una paradoxa com aquesta, oi ?? Ja us avanço que ells - els polítics - no hi veuran cap esquerda a la seva construcció lògica. És més, la trobaran impecable i us la defensaran fins a avorrir-vos (ja que no us poden convèncer, tractaran d'avorrir-vos o de fer-vos marxar ben lluny). Fins i tot, és possible que els dos polítics que heu trobat abans que us qualificaven un de nazi i l'altre de comunista s'acabin posant d'acord per fer-vos marxar ben lluny. I és natural, perquè esteu desafiant el seu dogma, esteu fent trontollar la seva concepció de l'univers (potser polític, potser filosòfic, ...), esteu intentant trencar els seus esquemes amb una eina diabòlica: la raó. Fa uns segles, la foguera hauria estat el vostre destí. Avui, la censura o potser l'ostracisme.
El sectarisme com a modus operandi
Tanta el·laboració filosòfica (em refereixo a la que es deriva de veure el món de forma maniquea) i tants esforços per defensar aquest dogma maniqueu, només poden tenir un reflex en la forma de fer dels nostres polítics (altre cop, en diferents graus, però sense excepció): el sectarisme.
En efecte, si alguna cosa caracteritza els nostres polítics és el seu sectarisme. He de reconèixer que uns ho dissimulen millor que d'altres, però si rasqueu una miqueta la cobertura impecable que acostumen a tenir, us el trobareu - el sectarisme - ben aviat. Aquest sectarisme té múltiples i variades manifestacions, que van desde l'enxufisme (col·loquem els nostres - els bons - en els llocs adequats, i que ens guardin fidelitat) fins al clientelisme (gastem-nos els calers en publicitat en els medis que ens cauen simpàtics i ens riuen les gràcies, quan no amenacem els que gosen contradir-nos).
O sigui, com ho resumeixen els castellans, és simplement una qüestió de 'o conmigo o contra mi'. Simple, directe, maniqueu.
Això em porta a reflexionar sobre un dels aspectes més rellevants i característics dels nostres partits polítics, sense excepció. Es tracta del seu maniqueïsme.
El maniqueïsme com a dogma
En efecte, com si de fervor religiós es tractés, tota la nostra classe política cau ràpidament en aquest fenòmen del maniqueïsme. Si bé és indiscutible que a la cultura llatina en general - i hispànica en particular - el maniqueïsme està molt arrelat, en el cas dels polítics adquireix proporcions siderals.
Encara no he trobat cap polític que, en un debat, no recorri a expressions maniquees quan els arguments que té no són sòlids o, simplement, quan se li han acabat (si és que els ha tingut, és clar). És a dir, quan la demagògia no resulta convincent, és necessari - a manca d'arguments - recòrrer a eines més primitives, més fàcils d'assimilar per l'electorat masell i cretinitzat. Així, és típic - massa - dels polítics d'esquerra qualificar de fatxa (feixista, en la seva versió culta, o nazi en la seva versió vexativa) a qualsevol que els contradigui obertament. No importa com d'esquerrosos (perdó, 'progressistes', com si ells fossin els únics que volen el progrés) es defineixin, tots tenen la mateixa reacció. I també és típic dels polítics de dretes (aquí sí que es nota un cert grau més acusat com més a la dreta estiguin) de replicar amb un qualificatiu de 'comunista' o 'rojo' (aquest últim és genuïnament de la vella escola) a qui els contradigui obertament. Aquest comportament és perfectament lògic i previsible en mentalitats maniquees, per la senzilla raó que, com que pensen que el món està articulat al voltant del bé i del mal, sense termes mitjos, tot aquell qui no pensa com ells (que són el bé) és automàticament el mal i cal posar-lo en evidència.
El problema apareix quan es troben amb algú que sigui més aviat lliurepensador i apliqui una mica de sentit crític al seu pensament. Llavors és quan es queden desconcertats i, per defecte, et qualifiquen del que acostumen a qualificar als qui estan en desacord amb ells. Estan tan acostumats a fer-ho que els surt de forma gairebé automàtica. I la manera interna de funcionar dels partits no només ho possibilita - eliminant qualsevol forma de debat intern - sinó que ho potencia i magnifica (en ares de la unitat d'acció, si més no). Pot passar, doncs, que un es trobi essent qualificat de comunista i nazi al mateix temps. Pot semblar paradoxal, però només cal tenir l'ocasió de discutir successivament amb un parell de polítics (o militants convençuts) de dos partits diferents, un d'esquerres i un de dretes.
Alguna cosa, doncs, deu fallar en el seu sistema lògic quan es pot donar una paradoxa com aquesta, oi ?? Ja us avanço que ells - els polítics - no hi veuran cap esquerda a la seva construcció lògica. És més, la trobaran impecable i us la defensaran fins a avorrir-vos (ja que no us poden convèncer, tractaran d'avorrir-vos o de fer-vos marxar ben lluny). Fins i tot, és possible que els dos polítics que heu trobat abans que us qualificaven un de nazi i l'altre de comunista s'acabin posant d'acord per fer-vos marxar ben lluny. I és natural, perquè esteu desafiant el seu dogma, esteu fent trontollar la seva concepció de l'univers (potser polític, potser filosòfic, ...), esteu intentant trencar els seus esquemes amb una eina diabòlica: la raó. Fa uns segles, la foguera hauria estat el vostre destí. Avui, la censura o potser l'ostracisme.
El sectarisme com a modus operandi
Tanta el·laboració filosòfica (em refereixo a la que es deriva de veure el món de forma maniquea) i tants esforços per defensar aquest dogma maniqueu, només poden tenir un reflex en la forma de fer dels nostres polítics (altre cop, en diferents graus, però sense excepció): el sectarisme.
En efecte, si alguna cosa caracteritza els nostres polítics és el seu sectarisme. He de reconèixer que uns ho dissimulen millor que d'altres, però si rasqueu una miqueta la cobertura impecable que acostumen a tenir, us el trobareu - el sectarisme - ben aviat. Aquest sectarisme té múltiples i variades manifestacions, que van desde l'enxufisme (col·loquem els nostres - els bons - en els llocs adequats, i que ens guardin fidelitat) fins al clientelisme (gastem-nos els calers en publicitat en els medis que ens cauen simpàtics i ens riuen les gràcies, quan no amenacem els que gosen contradir-nos).
O sigui, com ho resumeixen els castellans, és simplement una qüestió de 'o conmigo o contra mi'. Simple, directe, maniqueu.
Thursday, 24 May 2007
Models policials
Són temps d'eleccions i, naturalment, els nostres polítics ens obsequien amb les més variades disquisicions i polèmiques. Casualment, les darreres setmanes han estat plenes de notícies sobre els Mossos d'Esquadra, amb la qual cosa els nostres benvolguts i mai suficientment valorats polítics ho han tingut en safata per polemitzar de valent.
Així, llegeixo als diaris que els dos partits polítics més votats del nostre país – per boca dels seus respectius líders – es tiren els plats pel cap no sobre el model policial o l'eficàcia i el funcionament del cos de Mossos d'Esquadra sinó sobre qui genera més desconfiança sobre el paper dels Mossos d'Esquadra. Apassionant debat, però em temo que estèril. Essencialment perquè cap dels dos debatents (ni cap dels que eventualment se'ls hi podrien afegir en l'espectre polític que tenim) entra a valorar les actuacions dels Mossos d'Esquadra que estan a l'arrel de les notícies que han aparegut les darreres setmanes. Sí senyor, cap d'ells entra a valorar si és possible o no que un cos policial d'un estat democràtic tingui pràctiques – habituals o no – i costums que no encaixen en un estat de dret suposadament modern. Ni tan sols aquells que, de tant en quant, ens surten dient-nos que són anti-sistema (paradoxal, oi ??).
Tinc la sensació que no ho fan perquè la seva capacitat d'autocrítica és nul·la. Els uns – els-qui-fins-ara-ocupaven-la-cadira – perquè després de tot són ells els qui van dissenyar i posar en funcionament aquest model de policia i els altres – els-qui-actualment-tenen-la-cadira – perquè simplement, com és tradició en aquest país tan nostrat, són incapaços de reconèixer cap error i perquè, en el fons, aquest model policial ja els està bé. I tota la resta – els-qui-no-tenen-cadira-però-la-voldrien-tenir – callen i assenteixen. Tot això, mentre Amnistia Internacional denuncia aquests dies que a Espanya se segueixen donant casos de tortura policial i que on més es dónen (o es denuncien, perquè la presumpció d'innocència és important, encara que l'haguem d'aplicar a qui no no té per costum fer-ho) és – sorpresa – a Catalunya. La mateixa Amnistia Internacional que no fa pas tants anys gaudia de predicament entre alguns dels partits polítics de casa nostra, i que en feien bandera de les seves declaracions. Què ens està passant ??
El model policial vigent
Ja fa anys que penso que el model policial que s'ha endegat a Catalunya no és el millor que podíem tenir (i pagar, perquè ens costa els diners). Sí, segur, tenim una policia moderna. Només cal veure el nivell d'equipament que gasten els Mossos d'Esquadra i comparar-lo amb altres policies ben conegudes del nostre entorn (Guàrdia Civil, Policia Nacional). Certament, gaudeixen de tota mena de 'gadgets' que segurament són l'enveja dels altres cossos policials. Però la modernor no va gaire més enllà. I no hi va perquè el problema és de concepte.
La creació del cos de policia propi de Catalunya era una oportunitat única de crear un cos de policia basat en concepcions completament diferents i més avançades que la que tenim actualment. M'explicaré. Tradicionalment, les nostres policies – és un luxe tenir-ne tantes – s'han fonamentat en un principi bàsic: existeixen per protegir l'Estat, no pas el ciutadà. De fet, la definició oficial que se'n fa – allò de 'fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado' – ja és premonitori: seguridad del Estado, no pas del ciutadà. I, en els nostres subconscients – hereus parcials de la dictadura – trobem natural que així sigui.
De fet, molts Estats del món segueixen aquest model. Curiosament, i sense que en sigui patrimoni exclusiu ni excloent, totes les dictadures del món segueixen aquesta concepció, ni que sigui amb escenificacions diferents i variades, d'acord amb les peculiaritats de cada país. I aìx``o és així perquè el poder establert vol defensar-se (i no solament del 'perill' exterior, és clar). Si compareu les diferents policies que tenim (n'hi ha per triar, tan per gustos com per nivells competencials) amb la policia d'altres països del nostre entorn més immediat – i que haurien de ser de referència – veureu que molt sovint la diferència és escandalosa, quan no abismal. No m'estic referint a les policies italiana o francesa, que s'acosten molt a aquest model, sinó a policies com la britànica o l'alemanya (la d'ara, és clar, perquè també han tingut les seves experiències prou inspirades fa menys d'un segle). Si heu tingut ocasió de viatjar per Europa (aquesta panacea referencial que tant els agrada als nostres polítics; no sé ben bé perquè, vist que quan els convé l'ignoren olímpicament) i heu hagut de recórrer a la policia per qualsevol raó (ni que sigui per demanar que us indiquin una direcció), crec que haureu notat la diferència. Sense anar més lluny, jo he pogut veure personalment com després de les campanades d'any nou a Edimburg, la gent – els ciutadans, molts d'ells amb quantitats importants d'alcohol al cos – saludava efusivament i desitjava el bon any als policies. No recordo haver vist escena comparable aquí i no crec que a massa gent se'ls passés pel cap fer-ho.
Els cossos policials acaben prenent les actituds que els governs i les lleis els permeten adquirir, quan no imprimir. I, si com es pretén ara, no podem criticar les seves actuacions, anem pel mal camí. Primerament, perquè és un servei públic (sí, senyors polítics, la policia és un servei) que paguem amb els nostres impostos. En segon lloc, perquè és dipositària – la policia, tota – de la confiança dels ciutadans (ho és en virtut d'un contracte social, no pas perquè ens en demanin el consentiment, és clar) i gaudeix del monopoli de l'ús de la força, que se'ns és negat (lògicament) als ciutadans, que hi renunciem perquè esperem d'ells – els policies – que ens protegeixin (a nosaltres, que paguem, i no a l'Estat que sufraguem i al qual contribuïm). I en tercer lloc perquè tot organisme o institució al servei públic, quan no té mesures d'autocontrol suficients, cal que sigui controlada de forma independent desde l'exterior per tal de garantir que el seu funcionament és el que se n'espera. I no sembla que aquestes mesures de control hagin estat d'eficàcia contrastada.
Per això m'escandalitza el comportament dels nostres polítics. Perquè quan polemitzen sobre qui està generant més desconfiança sobre els Mossos d'Esquadra m'estan dient – gairebé directament – que ja els està bé el funcionament d'aquest cos policial (i de tots els altres per extensió). I és precisament el seu funcionament – el resultat del seu funcionament – el que genera aquesta desconfiança, senyors polítics. Facin els deures i, com a l'escola, tornin a plantejar el problema a veure si li troben una solució. No amaguin el cap sota l'ala, i assumeixin les seves responsabilitats. Si més no, per als qui puguem pensar que no calia gastar-nos els calers en fer una policia com aquesta.
Així, llegeixo als diaris que els dos partits polítics més votats del nostre país – per boca dels seus respectius líders – es tiren els plats pel cap no sobre el model policial o l'eficàcia i el funcionament del cos de Mossos d'Esquadra sinó sobre qui genera més desconfiança sobre el paper dels Mossos d'Esquadra. Apassionant debat, però em temo que estèril. Essencialment perquè cap dels dos debatents (ni cap dels que eventualment se'ls hi podrien afegir en l'espectre polític que tenim) entra a valorar les actuacions dels Mossos d'Esquadra que estan a l'arrel de les notícies que han aparegut les darreres setmanes. Sí senyor, cap d'ells entra a valorar si és possible o no que un cos policial d'un estat democràtic tingui pràctiques – habituals o no – i costums que no encaixen en un estat de dret suposadament modern. Ni tan sols aquells que, de tant en quant, ens surten dient-nos que són anti-sistema (paradoxal, oi ??).
Tinc la sensació que no ho fan perquè la seva capacitat d'autocrítica és nul·la. Els uns – els-qui-fins-ara-ocupaven-la-cadira – perquè després de tot són ells els qui van dissenyar i posar en funcionament aquest model de policia i els altres – els-qui-actualment-tenen-la-cadira – perquè simplement, com és tradició en aquest país tan nostrat, són incapaços de reconèixer cap error i perquè, en el fons, aquest model policial ja els està bé. I tota la resta – els-qui-no-tenen-cadira-però-la-voldrien-tenir – callen i assenteixen. Tot això, mentre Amnistia Internacional denuncia aquests dies que a Espanya se segueixen donant casos de tortura policial i que on més es dónen (o es denuncien, perquè la presumpció d'innocència és important, encara que l'haguem d'aplicar a qui no no té per costum fer-ho) és – sorpresa – a Catalunya. La mateixa Amnistia Internacional que no fa pas tants anys gaudia de predicament entre alguns dels partits polítics de casa nostra, i que en feien bandera de les seves declaracions. Què ens està passant ??
El model policial vigent
Ja fa anys que penso que el model policial que s'ha endegat a Catalunya no és el millor que podíem tenir (i pagar, perquè ens costa els diners). Sí, segur, tenim una policia moderna. Només cal veure el nivell d'equipament que gasten els Mossos d'Esquadra i comparar-lo amb altres policies ben conegudes del nostre entorn (Guàrdia Civil, Policia Nacional). Certament, gaudeixen de tota mena de 'gadgets' que segurament són l'enveja dels altres cossos policials. Però la modernor no va gaire més enllà. I no hi va perquè el problema és de concepte.
La creació del cos de policia propi de Catalunya era una oportunitat única de crear un cos de policia basat en concepcions completament diferents i més avançades que la que tenim actualment. M'explicaré. Tradicionalment, les nostres policies – és un luxe tenir-ne tantes – s'han fonamentat en un principi bàsic: existeixen per protegir l'Estat, no pas el ciutadà. De fet, la definició oficial que se'n fa – allò de 'fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado' – ja és premonitori: seguridad del Estado, no pas del ciutadà. I, en els nostres subconscients – hereus parcials de la dictadura – trobem natural que així sigui.
De fet, molts Estats del món segueixen aquest model. Curiosament, i sense que en sigui patrimoni exclusiu ni excloent, totes les dictadures del món segueixen aquesta concepció, ni que sigui amb escenificacions diferents i variades, d'acord amb les peculiaritats de cada país. I aìx``o és així perquè el poder establert vol defensar-se (i no solament del 'perill' exterior, és clar). Si compareu les diferents policies que tenim (n'hi ha per triar, tan per gustos com per nivells competencials) amb la policia d'altres països del nostre entorn més immediat – i que haurien de ser de referència – veureu que molt sovint la diferència és escandalosa, quan no abismal. No m'estic referint a les policies italiana o francesa, que s'acosten molt a aquest model, sinó a policies com la britànica o l'alemanya (la d'ara, és clar, perquè també han tingut les seves experiències prou inspirades fa menys d'un segle). Si heu tingut ocasió de viatjar per Europa (aquesta panacea referencial que tant els agrada als nostres polítics; no sé ben bé perquè, vist que quan els convé l'ignoren olímpicament) i heu hagut de recórrer a la policia per qualsevol raó (ni que sigui per demanar que us indiquin una direcció), crec que haureu notat la diferència. Sense anar més lluny, jo he pogut veure personalment com després de les campanades d'any nou a Edimburg, la gent – els ciutadans, molts d'ells amb quantitats importants d'alcohol al cos – saludava efusivament i desitjava el bon any als policies. No recordo haver vist escena comparable aquí i no crec que a massa gent se'ls passés pel cap fer-ho.
Els cossos policials acaben prenent les actituds que els governs i les lleis els permeten adquirir, quan no imprimir. I, si com es pretén ara, no podem criticar les seves actuacions, anem pel mal camí. Primerament, perquè és un servei públic (sí, senyors polítics, la policia és un servei) que paguem amb els nostres impostos. En segon lloc, perquè és dipositària – la policia, tota – de la confiança dels ciutadans (ho és en virtut d'un contracte social, no pas perquè ens en demanin el consentiment, és clar) i gaudeix del monopoli de l'ús de la força, que se'ns és negat (lògicament) als ciutadans, que hi renunciem perquè esperem d'ells – els policies – que ens protegeixin (a nosaltres, que paguem, i no a l'Estat que sufraguem i al qual contribuïm). I en tercer lloc perquè tot organisme o institució al servei públic, quan no té mesures d'autocontrol suficients, cal que sigui controlada de forma independent desde l'exterior per tal de garantir que el seu funcionament és el que se n'espera. I no sembla que aquestes mesures de control hagin estat d'eficàcia contrastada.
Per això m'escandalitza el comportament dels nostres polítics. Perquè quan polemitzen sobre qui està generant més desconfiança sobre els Mossos d'Esquadra m'estan dient – gairebé directament – que ja els està bé el funcionament d'aquest cos policial (i de tots els altres per extensió). I és precisament el seu funcionament – el resultat del seu funcionament – el que genera aquesta desconfiança, senyors polítics. Facin els deures i, com a l'escola, tornin a plantejar el problema a veure si li troben una solució. No amaguin el cap sota l'ala, i assumeixin les seves responsabilitats. Si més no, per als qui puguem pensar que no calia gastar-nos els calers en fer una policia com aquesta.
Tuesday, 22 May 2007
El sistema de partits català (i espanyol): democràcia-ficció ?? (I)
Estem en temps d'eleccions i, inevitablement, la política inunda els medis de comunicació i la nostra vida diària. Fins i tot envaeix, en certa forma, la nostra vida privada per la multiplicació desaforada dels intents que fan els partits polítics per atraure la nostra atenció i, és clar, el nostre vot.
Ja fa anys que trobo que el nostre sistema de partits polítics - i el nostre sistema electoral, per extensió - és, per dir-ho suaument, manifestament millorable. Si més no, pels defectes evidents que mostra i que, curiosament, els nostres polítics (en massa, a més) ignoren repetidament.
Democràcia interna (o el llop guardant les ovelles)
Un tret característic del nostre sistema de partits polítics sembla ser la més absoluta manca de democràcia interna. Les honorables excepcions que hi puguessin haver fins al moment, semblen anar prenent la mateixa via de forma inexorable.
En efecte, els nostres partits polítics - tant els catalans com els espanyols - semblen sentir una repugnància natural envers les manifestacions democràtiques internes (diguem-ne 'corrents interns' si ens sembla), i intenten adoptar sempre candidatures internes 'unitàries' quan es tracta de congressos, o bé construeixen hàbils mecanismes per a la detecció i eliminació de les diferents formes de dissensió interna. En la memòria de tots estan expressions del tipus 'el que se mueve no sale en la foto', que aconsegueixen resumir en poques paraules tota la filosofia d'una organització com un partit polític, la funció democràtica del qual és representar els ciutadans en el nostre sistema democràtic. En altres paraules, el puntal bàsic de tots els nostres partits polítics és la 'unitat d'acció', entesa com la més ferma adhesió a una direcció o un líder (segons la forma que adopti cada partit), que cal salvaguardar al preu que sigui quan algú tingui la gosadia de tenir un mínim sentit crític i vulgui dir-hi la seva.
Només cal veure quants dels nostres partits polítics organitzen el que els anglosaxons anomenen 'eleccions primàries' al seu si, per tal d'escollir els seus candidats. O, a una escala més reduïda, quantes vegades una direcció del partit imposa descaradament llistes en un municipi. És una bonica - i curiosa - forma de democràcia interna. Curiosa perquè es dóna entre gent que se suposa que comparteix un ideal. Així que no cal ser molt llest per pensar quin tracte donarà aquesta gent a tot aquell qui obertament no comparteix el seu ideal (sigui perquè no els vota o perquè milita directament en un altre partit). Preocupant. Ja sé que la presumpció d'innocència m'obliga a suposar que aquesta gent, quan toqui cadira (o sigui, quan rebi responsabilitats de govern), seran responsables i curosos i que tractaran de forma escrupulosament equitativa a tothom, però em sembla que sovintegen les mostres que aquest no és el cas. Això ens porta a un segon tema:
Les llistes obertes (la xocolata del lloro)
Com és sabut, al sistema electoral espanyol, les llistes obertes només es dónen en les eleccions al Senat. La resta, tota la resta, són llistes tancades. I les llistes tancades són com una mena de 'lot de Nadal'. Sí, un lot de Nadal, d'aquells que et col·loquen una ampolla de cava decent (el cap de llista) i t'hi entaforen un bon grapat de púrria que vés a saber d'on l'han tret (els enxufadets i impresentables que algunes vegades reconeixem entre els noms de les llistes, noms que ens són massa sovint desconeguts). És el truc del 'o lo toma o lo deja'. Si vols votar, vota'ls a tots. Si vols triar, millor que votis en blanc. I, si se te n'enfot, millor que t'abstinguis.
Les llistes tancades només tenen avantatges pels propis polítics. Bona prova d'això és el fet que cap absolutament cap partit polític que ha tocat cadira vol canviar aquest sistema. És una bona manera de fer 'lots' que contentin tots els corrents del partit en cas necessari, en vistes a una bona col·locació en cas de tocar cadira. És a dir, contenten a tots els de dins, però no a l'elector. I, si us sembla impossible, només cal que mireu algun partit que hagi perdut la cadira - perdó, el poder - en unes eleccions i veureu quantes disensions internes (o corrents crítics, per utilitzar l'eufemisme habitual) li surten d'un dia per l'altre.
Llavors tenim els efectes lògics: polítics (candidats) que es presenten per circumscripcions que ni tan sols són capaços d'ubicar en un mapa, actituds de sobèrbia impresentables (jo mateix he pogut volar en un avió amb membres d'un partit polític suposadament progressista i obrer viatjant en primera classe a costa dels nostres impostos, mentre els ciutadans de peu hem de volar en classe turista si no ens hi volem deixar el sou), indefensió - en suma - de l'elector, a qui els polítics tenen per tòtil i masell i a qui només simulen fer-li cas cada quatre anys.
Em direu que aquest és un mal inevitable. No sabria dir-vos, però hi ha sistemes una mica més eficaços (no per això perfectes) des del punt de vista de la responsabilitat política. Aquí teniu els britànics, tan extranys ells que condueixen per l'esquerra. Tenen circumscripcions davant les quals els electors posen un polític que n'ha de respondre. I així, poden donar-se casos tan pintorescs com un diputat votant en contra del que proposa el seu partit, simplement perquè va contra els interessos de la seva circumscripció, dels seus electors, davant de qui sap que ha de respondre.
Ho veurem algun dia a casa nostra o només podem somiar-hi ??
Ja fa anys que trobo que el nostre sistema de partits polítics - i el nostre sistema electoral, per extensió - és, per dir-ho suaument, manifestament millorable. Si més no, pels defectes evidents que mostra i que, curiosament, els nostres polítics (en massa, a més) ignoren repetidament.
Democràcia interna (o el llop guardant les ovelles)
Un tret característic del nostre sistema de partits polítics sembla ser la més absoluta manca de democràcia interna. Les honorables excepcions que hi puguessin haver fins al moment, semblen anar prenent la mateixa via de forma inexorable.
En efecte, els nostres partits polítics - tant els catalans com els espanyols - semblen sentir una repugnància natural envers les manifestacions democràtiques internes (diguem-ne 'corrents interns' si ens sembla), i intenten adoptar sempre candidatures internes 'unitàries' quan es tracta de congressos, o bé construeixen hàbils mecanismes per a la detecció i eliminació de les diferents formes de dissensió interna. En la memòria de tots estan expressions del tipus 'el que se mueve no sale en la foto', que aconsegueixen resumir en poques paraules tota la filosofia d'una organització com un partit polític, la funció democràtica del qual és representar els ciutadans en el nostre sistema democràtic. En altres paraules, el puntal bàsic de tots els nostres partits polítics és la 'unitat d'acció', entesa com la més ferma adhesió a una direcció o un líder (segons la forma que adopti cada partit), que cal salvaguardar al preu que sigui quan algú tingui la gosadia de tenir un mínim sentit crític i vulgui dir-hi la seva.
Només cal veure quants dels nostres partits polítics organitzen el que els anglosaxons anomenen 'eleccions primàries' al seu si, per tal d'escollir els seus candidats. O, a una escala més reduïda, quantes vegades una direcció del partit imposa descaradament llistes en un municipi. És una bonica - i curiosa - forma de democràcia interna. Curiosa perquè es dóna entre gent que se suposa que comparteix un ideal. Així que no cal ser molt llest per pensar quin tracte donarà aquesta gent a tot aquell qui obertament no comparteix el seu ideal (sigui perquè no els vota o perquè milita directament en un altre partit). Preocupant. Ja sé que la presumpció d'innocència m'obliga a suposar que aquesta gent, quan toqui cadira (o sigui, quan rebi responsabilitats de govern), seran responsables i curosos i que tractaran de forma escrupulosament equitativa a tothom, però em sembla que sovintegen les mostres que aquest no és el cas. Això ens porta a un segon tema:
Les llistes obertes (la xocolata del lloro)
Com és sabut, al sistema electoral espanyol, les llistes obertes només es dónen en les eleccions al Senat. La resta, tota la resta, són llistes tancades. I les llistes tancades són com una mena de 'lot de Nadal'. Sí, un lot de Nadal, d'aquells que et col·loquen una ampolla de cava decent (el cap de llista) i t'hi entaforen un bon grapat de púrria que vés a saber d'on l'han tret (els enxufadets i impresentables que algunes vegades reconeixem entre els noms de les llistes, noms que ens són massa sovint desconeguts). És el truc del 'o lo toma o lo deja'. Si vols votar, vota'ls a tots. Si vols triar, millor que votis en blanc. I, si se te n'enfot, millor que t'abstinguis.
Les llistes tancades només tenen avantatges pels propis polítics. Bona prova d'això és el fet que cap absolutament cap partit polític que ha tocat cadira vol canviar aquest sistema. És una bona manera de fer 'lots' que contentin tots els corrents del partit en cas necessari, en vistes a una bona col·locació en cas de tocar cadira. És a dir, contenten a tots els de dins, però no a l'elector. I, si us sembla impossible, només cal que mireu algun partit que hagi perdut la cadira - perdó, el poder - en unes eleccions i veureu quantes disensions internes (o corrents crítics, per utilitzar l'eufemisme habitual) li surten d'un dia per l'altre.
Llavors tenim els efectes lògics: polítics (candidats) que es presenten per circumscripcions que ni tan sols són capaços d'ubicar en un mapa, actituds de sobèrbia impresentables (jo mateix he pogut volar en un avió amb membres d'un partit polític suposadament progressista i obrer viatjant en primera classe a costa dels nostres impostos, mentre els ciutadans de peu hem de volar en classe turista si no ens hi volem deixar el sou), indefensió - en suma - de l'elector, a qui els polítics tenen per tòtil i masell i a qui només simulen fer-li cas cada quatre anys.
Em direu que aquest és un mal inevitable. No sabria dir-vos, però hi ha sistemes una mica més eficaços (no per això perfectes) des del punt de vista de la responsabilitat política. Aquí teniu els britànics, tan extranys ells que condueixen per l'esquerra. Tenen circumscripcions davant les quals els electors posen un polític que n'ha de respondre. I així, poden donar-se casos tan pintorescs com un diputat votant en contra del que proposa el seu partit, simplement perquè va contra els interessos de la seva circumscripció, dels seus electors, davant de qui sap que ha de respondre.
Ho veurem algun dia a casa nostra o només podem somiar-hi ??
Friday, 18 May 2007
De llengües, imposicions, majories i nacionalismes
Llegeixo que un tal senyor Gregorio Salvador, de la Real Academia de la Lengua (aquesta institució dels nostres veïns que vetlla per la salut de la llengua castellana) ha dit que "No ensenyar espanyol és pitjor que haver imposat el castellà durant el franquisme".
Em sap molt de greu no poder estar d'acord amb aquest venerable senyor (venerable per la seva edat ja avançada, que potser faci que repapiegi una miqueta). D'entrada, sempre he trobat curiosa aquesta denominació d'espanyola per a una llengua que és la pròpia de Castella. Una llengua que coneixem com a castellana. Com coneixem la llengua anglesa per ser pròpia i originària d'Anglaterra, encara que els nord-americans, els australians, els irlandesos i molta altra gent també la parli. És clar que ells no la necessiten com a signe d'identitat, i potser els espanyols sí, a falta d'altre millor.
El cas és que els arguments d'aquest bon senyor són realment de pes. Diu que en el cas de Catalunya (l'home també va beneir amb la seva sapiència les altres comunitats autònomes que gosen tenir més d'una llengua oficial) "es deixava de parlar una llengua universal, la segona del món (en referència a l'espanyol) per una llengua més petita" i que "només parla gent aïllada en si mateixa". Em sembla, bon senyor, que porta vostè els papers molls.
Anem a pams. "La segona del món". Com ho mesura això ?? Pel nombre de parlants ?? Per l'ús que se'n fa ?? Per la quantitat de gent que l'adopta sense ser la seva llengua materna ?? Perquè a mi no em surten els números.
Si ho mesurem per nombre de parlants, intueixo que el bon senyor Salvador ha pres com a referència l'anglès, i ha suposat que és el primer del món. Potser que faci recompte del nombre de ciutadans xinesos que hi ha al món, perquè potser li surti algun canvi en aquest rànquing. I, és clar, si seguim en aquesta línia i agafem empenta, no ens ha d'estranyar que afegeixi que "Imposar, com es va fer en la dictadura, una llengua que parlen 400 milions de persones, és menys greu per a les víctimes de l'atropellament que imposar-los, com es fa ara, una llengua d'un milió i mig o de tres milions de parlants". Ergo, imposem el xinès, que encara serà menys greu que imposar el castellà i tots contents, oi ?? Si ens posem a parlar de "majories", busquem-les de debò i no ens quedem amb majories de fireta com uns 400 milions de persones. Si ho fem, fem-ho bé.
Ara bé, si ho mesurem per l'ús que es fa de la llengua, llavors preferiria que m'imposesin l'anglès, perquè amb el castellà no aniré molt lluny a fer negocis o a instruir-me pel món. Resulta que la gent que fa negocis aprèn l'anglès i no el castellà, i que les universitats més prestigioses imparteixen i difonen el seu coneixement en anglès i no en castellà. És clar que ho fan lliurement, i no pas de forma imposada. Potser aquí hi ha l'error. Els hauríem d'ensenyar com n'estan d'equivocats.
Sempre podem, però, comptar la gent que parla un idioma sense que sigui el seu idioma matern. Que l'adopta lliurement sense que li imposin. I, aquí, el castellà torna a perdre posicions. Perquè, fixem-nos-hi bé, hi ha molts més castellanoparlants monolingües al món que no pas angloparlants monolingües (si entenem per 'parlant' tot aquell qui és capaç d'entendre i parlar un d'aquests dos idiomes). És clar que els castellanoparlants monolingües ho són normalment per elecció pròpia, i són majoria aclaparadora entre els qui parlen castellà, mentre que els angloparlants pol·líglotes proliferen cada dia més (potser per això les acadèmies d'anglès són un negoci i les de castellà no).
O sigui, que no surten els números per enlloc. Potser algun dia - llunyà - alguns dels il·lustres castellanoparlants que tan abunden al país veí comprendran que els catalans no parlem en català per fotre'ls, i que la llengua catalana és un signe d'identitat que tenim i al qual li donem molta importància. Tanta com ells li donen a la seva llengua, per a la que demanen respecte i promoció mentre que menystenen la nostra. Després de tot, no els pot estranyar que haguem après - potser d'ells - a fer de la nostra llengua l'eix central de la nostra identitat.
Per cert, si aquest senyor Gregorio Salvador o, per exemple, el senyor Arturo Pérez Reverte, que el va acompanyar en el moment de fer les seves declaracions i que forma part de la mateixa institució, em presenten algun ciutadà català que no entengui ni parli el castellà, m'ofereixo voluntari per trobar-els-hi uns quants més - també ciutadans catalans - que no entenguin ni parlin el català. I, si vol apostar, em sembla que encara guanyaré uns calerons perquè la proporció serà d'infart.
Em sap molt de greu no poder estar d'acord amb aquest venerable senyor (venerable per la seva edat ja avançada, que potser faci que repapiegi una miqueta). D'entrada, sempre he trobat curiosa aquesta denominació d'espanyola per a una llengua que és la pròpia de Castella. Una llengua que coneixem com a castellana. Com coneixem la llengua anglesa per ser pròpia i originària d'Anglaterra, encara que els nord-americans, els australians, els irlandesos i molta altra gent també la parli. És clar que ells no la necessiten com a signe d'identitat, i potser els espanyols sí, a falta d'altre millor.
El cas és que els arguments d'aquest bon senyor són realment de pes. Diu que en el cas de Catalunya (l'home també va beneir amb la seva sapiència les altres comunitats autònomes que gosen tenir més d'una llengua oficial) "es deixava de parlar una llengua universal, la segona del món (en referència a l'espanyol) per una llengua més petita" i que "només parla gent aïllada en si mateixa". Em sembla, bon senyor, que porta vostè els papers molls.
Anem a pams. "La segona del món". Com ho mesura això ?? Pel nombre de parlants ?? Per l'ús que se'n fa ?? Per la quantitat de gent que l'adopta sense ser la seva llengua materna ?? Perquè a mi no em surten els números.
Si ho mesurem per nombre de parlants, intueixo que el bon senyor Salvador ha pres com a referència l'anglès, i ha suposat que és el primer del món. Potser que faci recompte del nombre de ciutadans xinesos que hi ha al món, perquè potser li surti algun canvi en aquest rànquing. I, és clar, si seguim en aquesta línia i agafem empenta, no ens ha d'estranyar que afegeixi que "Imposar, com es va fer en la dictadura, una llengua que parlen 400 milions de persones, és menys greu per a les víctimes de l'atropellament que imposar-los, com es fa ara, una llengua d'un milió i mig o de tres milions de parlants". Ergo, imposem el xinès, que encara serà menys greu que imposar el castellà i tots contents, oi ?? Si ens posem a parlar de "majories", busquem-les de debò i no ens quedem amb majories de fireta com uns 400 milions de persones. Si ho fem, fem-ho bé.
Ara bé, si ho mesurem per l'ús que es fa de la llengua, llavors preferiria que m'imposesin l'anglès, perquè amb el castellà no aniré molt lluny a fer negocis o a instruir-me pel món. Resulta que la gent que fa negocis aprèn l'anglès i no el castellà, i que les universitats més prestigioses imparteixen i difonen el seu coneixement en anglès i no en castellà. És clar que ho fan lliurement, i no pas de forma imposada. Potser aquí hi ha l'error. Els hauríem d'ensenyar com n'estan d'equivocats.
Sempre podem, però, comptar la gent que parla un idioma sense que sigui el seu idioma matern. Que l'adopta lliurement sense que li imposin. I, aquí, el castellà torna a perdre posicions. Perquè, fixem-nos-hi bé, hi ha molts més castellanoparlants monolingües al món que no pas angloparlants monolingües (si entenem per 'parlant' tot aquell qui és capaç d'entendre i parlar un d'aquests dos idiomes). És clar que els castellanoparlants monolingües ho són normalment per elecció pròpia, i són majoria aclaparadora entre els qui parlen castellà, mentre que els angloparlants pol·líglotes proliferen cada dia més (potser per això les acadèmies d'anglès són un negoci i les de castellà no).
O sigui, que no surten els números per enlloc. Potser algun dia - llunyà - alguns dels il·lustres castellanoparlants que tan abunden al país veí comprendran que els catalans no parlem en català per fotre'ls, i que la llengua catalana és un signe d'identitat que tenim i al qual li donem molta importància. Tanta com ells li donen a la seva llengua, per a la que demanen respecte i promoció mentre que menystenen la nostra. Després de tot, no els pot estranyar que haguem après - potser d'ells - a fer de la nostra llengua l'eix central de la nostra identitat.
Per cert, si aquest senyor Gregorio Salvador o, per exemple, el senyor Arturo Pérez Reverte, que el va acompanyar en el moment de fer les seves declaracions i que forma part de la mateixa institució, em presenten algun ciutadà català que no entengui ni parli el castellà, m'ofereixo voluntari per trobar-els-hi uns quants més - també ciutadans catalans - que no entenguin ni parlin el català. I, si vol apostar, em sembla que encara guanyaré uns calerons perquè la proporció serà d'infart.
Thursday, 17 May 2007
Escòcia ja té un Primer Ministre independentista
Un paral·lelisme menys
Escòcia, set anys després de recuperar el seu Parlament sobirà, ja té un Primer Ministre independentista. Quina enveja - sana - que em fa. Només els han calgut set anys per col·locar un partit obertament independentista al poder. Sí, obertament i sense complexes. L'SNP - acrònim de Scottish National Party -, és un partit obertament independentista. Sense complexes, vaja.
És a dir, un partit democràtic, en un estat que molts dels nostres conciutadans qualificarien com a molt conservador (el Regne Unit, aquell estat que té per cap una senyora ja entrada en anys que tanta gràcia ens fa i que la trobem tan ridícula), que gosa demanar obertament la independència d'una nació, ha aconseguit el suport majoritari dels votants en unes eleccions. Són curiosos aquests escocesos. Els Laboristes (una espècie d'homòlegs dels nostres socialistes) han intentat durant anys convèncer-los de les bondats del sistema autonòmic espanyol i, més concretament, dels beneficis d'un sistema com el català, i els molt tossuts han optat per votar una opció obertament independentista. És tota una falta de consideració per part seva, perquè s'acaben de carregar un dels puntals bàsics del sistema de paral·lelismes que als establishments dels dos països (Escòcia i Catalunya) tant els agrada exhibir.
En efecte. Aquests escocesos, poc donats a les ensarronades i a que els prenguin per masells, han dit que potser els interessi començar a pensar en la independència. I, els seus veïns del Sud - els anglesos - no han muntat cap ciri. S'ho han pres flemàticament, com volent abonar la seva ben guanyada fama.
I em pregunto com pot haver passat una cosa així nómés set anys després de recuperar el seu Parlament (no m'agrada aquest eufemisme d'autogovern; un govern és o no és, pero no pot ser 'auto', ni que fos una màquina). Ben mirat, tampoc deu tenir tant de mèrit quan resulta que hi ha un partit - aquest SNP - que fa apologia de la independència (dic apologia, perquè en un context espanyol hi ha qui ho criminalitzaria i convocaria manifestacions amb víctimes del terrorisme i tot). Sí, sí. Independència. Tal com sona. I bé, em direu, nosaltres també tenim un partit que es diu independentista. Quin ?? Ara mateix, en l'espectre electoral català no marginal (és a dir, que té regidors, diputats, ... presència i base representativa), no en tenim cap. Esquerra em direu. No sabria dir-vos. Si mirem el seu reformat i redissenyat lloc a internet (Esquerra.cat) no sembla que la paraula màgica (independència) hi surti per enlloc. Ben al contrari que a la pàgina del Scottish National Party, que no necessita exercicis de redisseny per renunciar a ser republicà. Comproveu-ho, comproveu-ho. Feu clic aquí.
No vull pensar que no som tan espavilats com ells, és clar. El cas, però, és que 27 anys després de recuperar el nostre Parlament i de tenir un Estatut d'Autonomia, encara no hem aconseguit posar en el nostre govern - autònom, que quedi clar - un partit obertament independentista. I ja no sé si és perquè no volem, perquè ens fa por (hi ha veïns que potser treurien alguna cosa més que fantasmes al carrer si se'ns acudís) o perquè no podem, per manca del que sigui (essencialment de qui pugui cobrir la plaça amb dignitat).
Sigui com sigui, no aconsegueixo veure el paral·lelisme. Ells, els escocesos, tenen un govern independentista set anys després de recuperar el seu Parlament. Nosaltres, en gairebé quatre (4!!) vegades aquest temps, hem aconseguit que ens tornin a ensarronar amb un nou, retallat i inútil Estatut d'Autonomia (i hem fet bona la dita de cornuts i pagar el beure, de pas). O potser és que ells - els escocesos - han après dels errors dels altres ??? (de nosaltres, em temo).
Escòcia, set anys després de recuperar el seu Parlament sobirà, ja té un Primer Ministre independentista. Quina enveja - sana - que em fa. Només els han calgut set anys per col·locar un partit obertament independentista al poder. Sí, obertament i sense complexes. L'SNP - acrònim de Scottish National Party -, és un partit obertament independentista. Sense complexes, vaja.
És a dir, un partit democràtic, en un estat que molts dels nostres conciutadans qualificarien com a molt conservador (el Regne Unit, aquell estat que té per cap una senyora ja entrada en anys que tanta gràcia ens fa i que la trobem tan ridícula), que gosa demanar obertament la independència d'una nació, ha aconseguit el suport majoritari dels votants en unes eleccions. Són curiosos aquests escocesos. Els Laboristes (una espècie d'homòlegs dels nostres socialistes) han intentat durant anys convèncer-los de les bondats del sistema autonòmic espanyol i, més concretament, dels beneficis d'un sistema com el català, i els molt tossuts han optat per votar una opció obertament independentista. És tota una falta de consideració per part seva, perquè s'acaben de carregar un dels puntals bàsics del sistema de paral·lelismes que als establishments dels dos països (Escòcia i Catalunya) tant els agrada exhibir.
En efecte. Aquests escocesos, poc donats a les ensarronades i a que els prenguin per masells, han dit que potser els interessi començar a pensar en la independència. I, els seus veïns del Sud - els anglesos - no han muntat cap ciri. S'ho han pres flemàticament, com volent abonar la seva ben guanyada fama.
I em pregunto com pot haver passat una cosa així nómés set anys després de recuperar el seu Parlament (no m'agrada aquest eufemisme d'autogovern; un govern és o no és, pero no pot ser 'auto', ni que fos una màquina). Ben mirat, tampoc deu tenir tant de mèrit quan resulta que hi ha un partit - aquest SNP - que fa apologia de la independència (dic apologia, perquè en un context espanyol hi ha qui ho criminalitzaria i convocaria manifestacions amb víctimes del terrorisme i tot). Sí, sí. Independència. Tal com sona. I bé, em direu, nosaltres també tenim un partit que es diu independentista. Quin ?? Ara mateix, en l'espectre electoral català no marginal (és a dir, que té regidors, diputats, ... presència i base representativa), no en tenim cap. Esquerra em direu. No sabria dir-vos. Si mirem el seu reformat i redissenyat lloc a internet (Esquerra.cat) no sembla que la paraula màgica (independència) hi surti per enlloc. Ben al contrari que a la pàgina del Scottish National Party, que no necessita exercicis de redisseny per renunciar a ser republicà. Comproveu-ho, comproveu-ho. Feu clic aquí.
No vull pensar que no som tan espavilats com ells, és clar. El cas, però, és que 27 anys després de recuperar el nostre Parlament i de tenir un Estatut d'Autonomia, encara no hem aconseguit posar en el nostre govern - autònom, que quedi clar - un partit obertament independentista. I ja no sé si és perquè no volem, perquè ens fa por (hi ha veïns que potser treurien alguna cosa més que fantasmes al carrer si se'ns acudís) o perquè no podem, per manca del que sigui (essencialment de qui pugui cobrir la plaça amb dignitat).
Sigui com sigui, no aconsegueixo veure el paral·lelisme. Ells, els escocesos, tenen un govern independentista set anys després de recuperar el seu Parlament. Nosaltres, en gairebé quatre (4!!) vegades aquest temps, hem aconseguit que ens tornin a ensarronar amb un nou, retallat i inútil Estatut d'Autonomia (i hem fet bona la dita de cornuts i pagar el beure, de pas). O potser és que ells - els escocesos - han après dels errors dels altres ??? (de nosaltres, em temo).
Subscribe to:
Posts (Atom)